Fa fred, molt de fred.
És normal, som al mes de febrer i a Mallorca sol ser el mes més fred. I això és el que ens està oferint el clima aquests dies. Ha arribat la neu a Mallorca. Els nostres cims estan enfarinats. El paisatge que tenim a les nostres muntanyes és un regal per als ulls i per això aprofito qualsevol encletxa del paisatge urbà que deixa entreveure les muntanyes al fons per desviar la meva atenció, fixar-me amb elles, i fer una profunda inspiració, que em trasllada mentalment al lloc nevat. És una inspiració d'aire fred que pareix que renova l'oxigen de cada una de les meves cèl·lules. Pareix una cosa exagerada, però no ho és si pensam en que aquí la neu avui es veu i demà ja s'ha fus. Per això hem d'aprofitar quan apareix.
Però tot això té un cert contrast a la part baixa del territori, perquè tenin una fàbrica de "neu" especial. Els nostres arbres ja fa un parell de setmanes que ens regalen la seva propia "neu". Els nostres arbres que són els ametllers. Els petals blancs de les nostres apreciades flors d'ametller, son la nostre neu de cada any. Elles són les que enfarinen el paissatge al pla i ens permenten viure una experiència única d'una neu diferent.
Molta és la publicitat que es fa de paissatges semblants a altres recons de la geografia mundial d'arbres fruiters que tenen també unes boniques flore blanques, com ara a Japó o una mica més aprop a Jerte, però Mallorca no els hi té res a envejar. Per això des d'aquí aprofito per convidar a gaudir del que tenim aquí.
I com a mostra una imatge. Una imatge d'un dia molt fred al carrer, però molt càlid pel fet de compartir-lo amb gent estimada, i que em va permetre captar aquesta imatge assoleiada amb una representació de la neu dels ametllers.
Espai de reflexió i opinió personal del que veig, del que sento i del que visc en el meu dia a dia, en la meva vida, en la meva ciutat i en la meva Illa, i fora d'ella.
lunes, 25 de febrero de 2013
jueves, 14 de febrero de 2013
Pareix que mai t’ha de passar res, però quan passa...
Pareix que les coses els hi passen sempre als
altres.
Pareix que les coses que afecten a les
persones sempre passen a persones llunyanes i desconegudes.
Pareix que els fets que afecten a coses o a
situacions sempre passen a llocs dels que estam prou distanciats.
Però només ho pareix. Perquè cap de nosaltres té
la certesa de que alguna d’aquestes
coses no ens pugui afectar. Perquè no
estam exclosos de poder quedar afectats per alguna situació adversa,
desagradable i no desitjada.
I arriba el moment. Arriba allò que no pensàvem
mai que podríem viure com a protagonistes. I llavors, que passa en aquests moments?
Cap de nosaltres està preparat per afrontar
aquestes situacions quan ens toca viure-les en primera persona.
Hem d’estar preparats? No ho sé. Diria que no.
No es pot viure pendent de si el que ens arribarà es bo o no, de si ens pot
afectar o no, simplement s’ha de viure moment a moment.
Però quan passa alguna de les coses que no desitgem,
entrem en un moment inicial de shock, que dóna pas a una sèrie de preguntes que
al final es resumeixen en:
Per què m’ha hagut de passar a mi?
Com ha pogut passar això?
Com és que no me’n he donat compte?
I normalment no hi ha resposta, perquè aquests
fets solen estar relacionats amb persones que han arribat al final del seu camí,
persones que ens deixen o persones que ja no hi són i que són les que podrien
justificar part dels fets, (em refereixo al cas de viure situacions de caire
personal, no vull entrar en el tema catàstrofes naturals, guerres, atemptats,
accidents o i similars).
En aquest cas no queda altre remei que
treballar a nivell personal per acceptar el què ha passat i entendre la situació i continuar
vivint fent que el dolor present es vagi esvaint fins arribar al punt de
col·locar-lo a un lloc on, tot i no oblidar-lo, no faci mal.
Tot i
que jo he passat per situacions personals que m’han provocat tot el que acabo d’escriure,
aquesta vegada no escric per jo, sinó per una amiga, a qui la societat actual,
amb el seu nivell de crisi i corrupció econòmica, l’ha deixada sense els seus
pares. Dues persones que no han pogut suportar veure’s com s’anaven ofegant a
poc a poc i han decidit que era millor deixar de caminar en aquest món. Una decisió valenta? Una decisió necessària? Una
decisió justificada?
Jo no vull ni puc jutjar a ningú, però sé que
la meva amiga estarà temps a refer la seva vida, així que valgui aquest espai
per enviar-li la força necessària per seguir endavant amb el seu dia a dia.
No més vides per motius de desnonament !!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)