Quaranta-dos. Un
número que com qualsevol altre, marca el pas del temps en el camí de
la vida. Però en aquest cas concret, per a qui llegeix i per a la
que ha escrit, és un número que té una certa simbologia.
Mirant
cap enrere, quaranta-dos, fou l'inici on aparegueres en el meu
camí, en el meu quaranta-dos i ara ets tu qui inicia aquest
recorregut. Hi ha cinc anys de diferència. Són molts? Són pocs? El
cert és que no sé contestar, perquè tot el que me vincula a tu està associat amb el temps i està en una altra dimensió.
Si
les estadístiques les agafam com a dades fiables, aquest número
implica que estàs al voltant de l'equador de la teva vida, així que
tant tens, tant te queda. És una sort saber tot el que saps, haver
viscut tot el que has viscut, com experiència per millorar en el
camí que te queda per viure i per gaudir de la millor manera tot el
que t'ha d'arribar.
En
el darrer bocinet del teu camí, que he pogut viure en paral·lel amb
tu, per dir-ho d'alguna manera, hi ha hagut moltes, moltísismes
hores compartides i per tant he tengut l'oportunitat de conèixer-te
una miqueta. És clar que mai s'arriba a conèixer a una persona, i
en el nostre cas, que tot s'inicià quan ens varem creuar sota els
arcs d'un ajuntament, tot lo anterior ens és desconegut. Però val a
dir que cinc anys d'intimitat també han donat lloc a espais per
compartir algunes dades que fan que m'hagi format una idea de tu, de
qui ets, de que fas, d'on vens, de que t'agrada, i alguna coseta més.
Segurament la meva idea o opinió no coincideix a la perfecció amb
el que realment pots pensar tu de tu mateix, però no crec que
estigui massa enfora. És possible que a tu te passi el mateix envers
la meva persona.
Del
trenta-set al quaranta-dos. Això no són les caselles a contar en
cap tauler d'un joc de taula. Això són passes de 365 dies que
avancen de forma seqüencial i que espero que no s'aturin fins molt
més endavant.
És
cert que no són les caselles d'un joc, però gran part del seu
contingut, crec que estaràs d'acord amb jo, ha estat un molt bon
joc. La juguera ha estat com tirar el dau per moure. I l'excitació i
provocació, presents en tot instant, han estat les que han permès
avançar caselles.
No
importa la força en que es tira el dau, perquè el joc millora per
moments. No importa qui mou fitxa, perquè ens perseguim i ens matam
i contam vint si és necessari, perquè el que volem és que el joc
continui.
No
importa si el bot de casella a casella és gran o petit, joc darrera
joc, avançam sense mirar per res cap
enrere.
Aquest
joc se sap quan va començar, com va començar i qui el va començar.
I d'aquest joc sabem qui ha decidit participar, com hi ha participat
i les ganes que té de seguir jugant.
Crec
que no tenim límits establerts, i que tenim la capacitat d'anar
afegint les caselles que volguem perquè aquest joc no s'aturi.
No
hi ha regles ni mormes explicites, però els dos les tenim molt
clares. Sabem fins a on podem i volem arribar. I això és part de la
gràcia del joc, de la màgia del camí compartit.
Cinc
anys teus que han donat molt de si. Que han donat molt per a mi. O
més bé, que m'han donat molt de mi. Un recorregut on he aprofitat
tot el que tu has volgut donar. Així que no puc dir altra cosa que
moltes gràcies. I sobre tot MOLTS D'ANYS!!!
Arriba
tan enfora com vulguis i puguis i si vols, me quedo una estoneta més
per aquí, amb tu, per veure com
segueix la partida.
