Ja fa molt de temps que va passar, de fet, ara mateix he mirat la conversa del whatsapp, i he vist que tot va explotar el mes de febrer del 2023.
També és cert que li he donat moltes voltes i que me n'ha fet donar moltes.
A l'estiu de 2023, a vorera de la mar, vaig tenir un moment de calma i inspiració i vaig escriure una bona estona i un bon grapat de pàgines. Des d'aquell dia, he tengut pendent voler recollir aquelles paraules en aquest espai, però tot eren impediments i autoexcuses.
Avui, 11 de març de 2024, no sé ben bé per què, mentre feia tasques de jardineria, he decidit que ja era hora. Em rondaven idees i pensaments que han fet que agafés el teclat i comencés a picar tecles.
Miraré de fer transcripció del que vaig escriure aquell dia, i segurament, en una altra entrada, faci un resum del que realment vull fer arribar-te.
Anem per feines.
El temps ajuda a reposar les coses. I també afavoreix els moments de reflexió. Que és el que he fet aquests darrers sis mesos.
Hi ha fets.
Les ferides obertes es curen.
He treballat molt les paraules que vaig rebre ara ja fa uns mesos i he arribat a algunes conclusions que deixo aquí recollides.
Només són reflexions. Això no és cap retret, des del moment en què tens clar que jo "no en sé".
El que escric ho faig amb intenció de res. Just és que considero que necessito exposar algunes coses associades al que em vares dir.
Cada persona és un món, i el teu i el meu són completament diferents i estan en nivells que no tenen res a veure un amb l'altre. Però això passa entre qualssevol dues persones. Simplement, és que, a vergades, per les circumstàncies que sigui s'apropen més o manco, fins a poder arribar a pensar que ens movem en el mateix.
En la meva opinió diria que el que ens té en aquesta situació és la incapacitat de demanar ajuda quan la necessitam.
Estic agraïda d'haver rebut les teves paraules perquè així, almenys, tenc una referència o un punt de partida per saber que ha fet que la distància marcada sigui quilomètrica. El bessó del que ens separa és no saber el que fa falta quan fa falta.
Dit això, aprofito aquest moment per establir una rèplica al que em reclames, perquè penso que tenc dret a exposar la meva opinió.
En primer lloc, et donaré completament la raó quan dius que pot ser els darrers anys han estat molt durs i t'han passat factura.
A més et puc donar la raó de que jo no en sé. Agraeixo que ho hagis plantejat així, perquè anys enrere ja em vares reclamar el mateix i pensava que després de la conversa mantinguda, havia quedat clar el que jo no en sabia i que tu demanaries.
De les teves paraules estrec que:
T'has sentit i et sents tota sola, desbordada, enfadada, i trista amb les situacions viscudes que tenen a veure amb na S, i amb en PPL, i ta mare. I segurament és així, i no tenc ni idea fins a quin punt has arribat.
Amb relació a na S, en el moment que escric encara és hora de saber que és el que realment té diagnosticat. Que li ha passat realment i quina és la situació del moment actual.
D'aquesta ajuda que dius em demanaves, recordo que en un moment donat em vares dir que passava per un moment d'anorèxia, que havia estat ingressada i si la podia treure de ca teva a estones. Ho vaig intentar. I just ho vaig aconseguir un dia o dos. Però quan vaig voler saber que passava, no em vares donar resposta. En un altre moment, quan va tenir una etapa de regressió, vaig tornar a interessar-me per l'estat de salut i de nou vaig tenir silenci com a resposta. Davant això, és bastant complicat donar suport.
La sort que tenc és que tenc bona relació amb ella i em puc permetre el luxe de saber d'ella per ella mateixa.
Amb en M em passa un poc el mateix. Em vares demanar que li cerqués feines a ca meva per treure'l de l'ambient en què estava. I ho vaig fer com em vares demanar. Però com que em vares dir que no havia d'enterar-se de res, evidentment no va funcionar. Sempre tenc notícies quan ja està tot explotat.
Demanar-me col·laboració sense saber o sense poder dir, no funciona.
En el moment actual, només puc dir que estic molt orgullosa de tot el que ha aconseguit fins el dia d'avui.
El fet d'haver acabat els estudis havent perdut al seu pare en aquest període d'estar fora de casa, i passant per una etapa evolutiva de creixement i maduresa personal difícil, es mereix tot el meu respecte i admiració. Té idees i ganes de fer i espero que arribi a aconseguir-ho en un futur no massa llunyà.
En el cas de la malaltia d'en PPL, reconec que les teves paraules m'han ferit, i molt. Però és clar, això és com ho he viscut jo. Penso que tu ho has dit des de la ràbia i l'enfado del què has viscut tu amb la seva pèrdua, a més del procés de dol que no has conclòs.
Però aquesta vegada si que t'he de rebatre. Voldria que anessis cap enrere i recordessis com ho vaig saber jo. També t'ho puc recordar jo, Era al bar Venecia perquè celebràvem el teu aniversari. Em vares treure a la terrassa i em vares dir que estava ingressat i molt malament per un procés d'infecció desconegut. No recordo bé els detalls de la qüestió patològica.
En acabar de donar-me la notícia, el primer que em digueres fou "que ma mare no s'enteri de res. No demanis res als nins que ho duen fatal". I jo ho vaig respectar. Em digueres que m'aniries dient coses. I algunes sí que en digueres.
Aquí si que et faré un retret. I és que ja feia quasi un mes que en PPL estava ingressat. Jo no tenc poders sobrenaturals per estar assabentada de les coses si aquestes no em són dites. Vull dir, que sense informació, tampoc hi pot haver acció (o ajuda, que és el que has trobat a faltar).
Quan ho vaig saber li vaig comentar a na Mari Maru, i ella ja ho sabia. Reconec que em va doldre (però això és el meu problema). Just ho dic perquè vegis que no dones informació. A vegades penso que un cop tu exposes una situació, penses que els altres respondrem segons les teves expectatives o necessitats, i això no és així; perquè no les coneixem, i que potser, se't genera un sentiment de frustració o desengany que fa que et sentis tal com m'has fet saber.
En PPL seguia hospitalitzat, i jo et demanava per ell i les teves respostes sempre eren tan telegràfiques que vaig optar per cercar informació per altres canals.
Una mostra de que estam en diferents nivells és que a mi m'arribava que jo et molestava si demanava, i pel que has dit tu, ty estaves demanant ajuda de manera no explícita. i les dues vàrem callar.
Va arribar Nadal i vàrem mirar de passar el moment.
Arribat el nou any ens va deixar. I ho vaig sentir molt. Em va saber molt de greu per en M i na S, perquè ell era un referent a les seves vides. Hi havia molta complicitat entre ells, i crec que en M hi tenia un vincle molt estret, de moltíssima complicitat. I que sé, per ell, que l'enyora moltíssim.
Quan parles del final d'en PPL, especialment de les cendres, no admet les teves paraules. Aquí vas molt errada. Aquí revisa ben bé el que va passar aquell dia perquè vares o vareu canviar els plans pràcticament hora per hora. Havíeu d'anar a la Colònia de Sant Pere el dematí. Jo feia feina i ja m'havia organitzat per venir, però no sé perquè ho passareu a l'horabaixa, i jo no tenia opció de poder canviar el meu torn de feina.
De nou he de dir que he tengut la sort que n'Aina em va contar com havia anat el moment de l'acomiadament. De boca d'en M i na S, també he tengut detalls.
Amb relació a ta mare, deixaré que em diguis tot el que penses, i massa raó tendràs.
no obstant això, aquí hi ha part de raó per cada una de les parts implicades. Ara bé, dels darrers temps si que et faré dos retrets: Operació ulls i operació caderes.
Com ja he dit abans, i repeteixo, si no tenc informació, no puc actuar. I tampoc és qüestió de demanar un parte diari.
De l'operació dels ulls en vaig tenir constància per ella pocs dies abans de l'operació. I és més, fou en el taller de les herbes de les majorettes i vaig veure que tu i n'Aina en xiuxiuejàveu, però no vàreu comentar res. Aquell dia em vaig sentir al marge. tal vegada m'hi vareu deixar sabent, ara, que no ofereixo ajuda, ja no calia saber-ho. Aquí vaig començar el meu propi procés de reflexió.
La següent dificultat de salut fou la cadera. Va coincidir quan jo partia de viatge. Aquesta vegada vaig contactar amb vosaltres dues per oferir el meu temps amb dies i moments. I just n'Aina em va respondre amb un "OK, gràcies" 8 ara crec que veig que tu ja havies abandonat el whatsapp del grup família).
Aquesta vegada el meu sentiment fou "ajuda rebutjada, ja ens arreglarem nosaltres".
De llavors ençà, la comunicació amb tu ha estat nul·la. Haver sabut que havies sortit del grup de família em va trastocar, però de nou era davant d'una situació que m'afectava a mi, perquè just va ser una decisió amb una acció.
Quan t'ignoren, tenint-te al costat, i sense saber el que passa, fa mal. Però de nou comento que això em fa mal a jo, i jo m'ho he estat treballant. Jo he de respectar la teva decisió d'ignorar-me. No l'entenc, però he decidit respectar-la.
Jo assumeixo les teves paraules de que jo no he estat a l'alçada del que tu dius que has demanat o necessitat. No m'han agradat, ho reconec, però les he agafades per fer un treball personal que imagino m'ajudarà a col·locar-me on em toca en el teu àmbit personal.
A tot això, afegiré que tens molta gente que t'estima i que et vol oferir ajuda o vies d'ajuda, i ho rebutges. El teu entorn et percep enfadada, dolguda i trista, i m'atreviria a dir que quan t'ho diuen ni ho escoltes.
Diria que no saps per on partir per resoldre o compondre la manca d'energia que t'ha provocat tot el que has viscut aquests darrers anys.
Jo en seguire treballant les meves mancaces i limitacions de comunicació per intentar saber estar a l'alçada per si algun dia ens retrobam sense distàncies.
A vegades he pensat que així com sols penjar segons quines coses al whatsapp, com un mme, o que ets de viatge o que en M es gradua, tenint així un canal obert per comunicar i donar informació, a mi m'hagués despert o tret de la meva ignorància, i m'hagués fet passar a l'acció de manera més activa, dinàmica i propera, si haguessis comunicat els fets que he indicat, dels que no he tengut coneixement de manera clara i directa.
Em vares donar la possinilitart de parlar, i ho hagués fet, però havent llegit que tu no tenies res més a dir, no ho vaig trobar adequat en aquell moment.
El desitjo el millor d'ara en endavant, com sempre he pensat que feia. Et mereixes que el teu dia a dia es suavitzi i el puguis disfrutar amb alegria, il·lusió i energies renovades al costat de tots els de teu entorn més proper i de tots els que et coneixen i t'estimen.
Una abraçada.
