Parlant del 42 (un any més tard)

Quaranta-dos. Un número que com qualsevol altre, marca el pas del temps en el camí de la vida. Però en aquest cas concret, per a qui llegeix i per a la que ha escrit, és un número que té una certa simbologia.

Mirant cap enrere, quaranta-dos, fou l'inici on aparegueres en el meu camí, en el meu quaranta-dos i ara ets tu qui inicia aquest recorregut. Hi ha cinc anys de diferència. Són molts? Són pocs? El cert és que no sé contestar, perquè tot el que me vincula a tu està associat amb el temps i està en una altra dimensió.

Si les estadístiques les agafam com a dades fiables, aquest número implica que estàs al voltant de l'equador de la teva vida, així que tant tens, tant te queda. És una sort saber tot el que saps, haver viscut tot el que has viscut, com experiència per millorar en el camí que te queda per viure i per gaudir de la millor manera tot el que t'ha d'arribar.

En el darrer bocinet del teu camí, que he pogut viure en paral·lel amb tu, per dir-ho d'alguna manera, hi ha hagut moltes, moltísismes hores compartides i per tant he tengut l'oportunitat de conèixer-te una miqueta. És clar que mai s'arriba a conèixer a una persona, i en el nostre cas, que tot s'inicià quan ens varem creuar sota els arcs d'un ajuntament, tot lo anterior ens és desconegut. Però val a dir que cinc anys d'intimitat també han donat lloc a espais per compartir algunes dades que fan que m'hagi format una idea de tu, de qui ets, de que fas, d'on vens, de que t'agrada, i alguna coseta més. Segurament la meva idea o opinió no coincideix a la perfecció amb el que realment pots pensar tu de tu mateix, però no crec que estigui massa enfora. És possible que a tu te passi el mateix envers la meva persona.

Del trenta-set al quaranta-dos. Això no són les caselles a contar en cap tauler d'un joc de taula. Això són passes de 365 dies que 

avancen de forma seqüencial i que espero que no s'aturin fins molt més endavant.

És cert que no són les caselles d'un joc, però gran part del seu contingut, crec que estaràs d'acord amb jo, ha estat un molt bon joc. La juguera ha estat com tirar el dau per moure. I l'excitació i provocació, presents en tot instant, han estat les que han permès avançar caselles.

No importa la força en que es tira el dau, perquè el joc millora per moments. No importa qui mou fitxa, perquè ens perseguim i ens matam i contam vint si és necessari, perquè el que volem és que el joc continui.

No importa si el bot de casella a casella és gran o petit, joc darrera joc, avançam sense mirar per res cap 

enrere.

Aquest joc se sap quan va començar, com va començar i qui el va començar. I d'aquest joc sabem qui ha decidit participar, com hi ha participat i les ganes que té de seguir jugant.

Crec que no tenim límits establerts, i que tenim la capacitat d'anar afegint les caselles que volguem perquè aquest joc no s'aturi.

No hi ha regles ni mormes explicites, però els dos les tenim molt clares. Sabem fins a on podem i volem arribar. I això és part de la gràcia del joc, de la màgia del camí compartit.

Cinc anys teus que han donat molt de si. Que han donat molt per a mi. O més bé, que m'han donat molt de mi. Un recorregut on he aprofitat tot el que tu has volgut donar. Així que no puc dir altra cosa que moltes gràcies. I sobre tot MOLTS D'ANYS!!!

Arriba tan enfora com vulguis i puguis i si vols, me quedo una estoneta més per aquí, amb tu, per veure com 

segueix la partida.

Passa el temps i els dubtes són els mateixos

Paraules retrobades en el calaix de l'oblit, que penso que és interessant deixar aquí per saber que va passar un dia.

Apego a un amigo.

Ay que dolor!! años a su lado y hasta ahora no había tenido ni el más minimo pensamiento de que se pudiera dar el apego afectivo a una persona. Un hecho crítico que ha sido el desencadenante de una revolución en mi interior me ha hecho, pensar, reflexionar y recapacitar. 

La primera reacción ha sido de rabia y de dolor.

La segunda ha sido mantener esa rabia y desde esa rabia saber que tenia que intentar resolver todo el malestar interno que me había generado.

Una conferencia llega a mi en un buen momento. Su titulo Soltar las preocupaciones y liberarse del miedo. Al oir la exposicion del conferenciante enseguida comprendí que era lo que me estaba pasando. El habló del miedo y las reacciones que tenemos ante él y ahí di con una respuesta. Mi rabia no fue otra cossa que una reacción de mi miedo, una reacción en forma de huída. Ahora ya entiendo algo. Pero mi rabia sigue conmigo. He necesitado unos días para aceptarla y ahora me encuentro en fase de apaciguarla, aceptarla, entenderla y colocarla. Pero mientras hago eso estoy alejada del que fue el detonante, o sea de mi amigo.

Huyo y le rehuyo. Me gustaría que se pusiera en mi lugar, pero veo al mismo tiempo yo no me se poner en el suyo, así que cada uno va a tener que hacer su propio camino.

No he dado señales de vida desde hace días y a las suyas respondo de forma breve, cortante e incluso con un cierto tono borde, pero es que ahora mismo no me sale hacerlo de otro modo. Me recreo en ello autojustificante que he salido victoriosa de esa situación, pero en el fondo me ni me gusta ni me hace sentir bien.

Una buena amiga y a su vez consejera me dijo que esta situación es como estar cogida al rabo de un búfalo. Y este me hace ir por donde quiere. Y yo sin ser capaz de ver lo que me viene por delante, a pesar de que lo que vivo en su recorrido, me puede gustar más o menos, me gusta más o menos, yo,no suelto el rabo y he aquí cuando aflora más intensamente que nunca, mi compañero fiel en este viaje, el APEGO.

Un compañero cegador. Una emoción castradora de mis propias emociones, de mis propios sentimientos, de mis propias experiencias y de mis propias vivencias. Una pena no ver más allá de mi misma. Una làstima no ser capaz de ver esta situación desde otra perspectiva. Por eso sigo en mi decisión, no se si acertada o no, de alejamiento.

Yo no entiendo su reacción. Él no entiende mi postura. Yo he entendido que para él no ha pasado nada, y que el ha decidido quedarse donde está pues piensa que no debe interferir en mi decisión de alejamiento. Esa respuesta no me gusta, pues preferiria que sacara pecho y tratara de comunicar conmigo. Pero por esa msma razón soy yo que puedo dar ese paso, y ahora no quiero darlo. Asi que no queda otra cosa que decir que que los dos hemos encallado. Él sabrá como quiere seguir. Yo seguiré pensando en si quiero seguir.

Esta situación es casi tan dolorosa como una ruptura sentimental. Siento que hay mucho en juego. Y mientras pienso en el posible final, me duele en el alma tener que vivir el momento de devolverle todas sus pertenencias, incluídas las llaves de su casa. Pero como se suele decir No es tan duro el dolor surgido por la pérdida como el sufrimiento provocado por el apego.

Espero tener la claridad suficiente para tomar la decisión más conveniente. (28/04/2013)

Il·lusió per arribar al 2016

I van 2: Torrent de Mortitx

Per Pasqua va ser el meu bateig en aquesta modalitat de conèixer altres recons de Mallorca. I dia 25 d'octubre ha estat el dia per fer una nova descoberta en el paisatge de la nostra Serra de Tramuntana. He fet el Torrent de Mortitx.

Passar per llocs d'una bellesa tal, fan que el cos i l'ànima embogeixin de gust i això encara fa gaudir molt més tot el que ha estat aquest camí d'aventura.

He acompanyat a na Tere o ella m'ha acaompanyat a jo. Ella emprava el seu regal, jo assolia un nou desig dels que hi ha a la meva llista personal. Tot plegat ha estat un èxit.

Avui he sortit de nou amb la gent de Mòn d'Aventura. Un grup que es dedica a aquest tipus d'events i on el seu
personal cuida al màxim a tots els participants. Estan pendents de tot i de tots. És un gust tenir-los de guies.

El grup d'avui també ha estat molt bo. Hem compartit amb mola alegria i diversió tot el recorregut. Hem caminat, hem suat, hem botat, hem cridat, ens hem banyat i hem gaudit al màxim tot l'entremat de bots i gorgs que aquest magnific torrent ens ha regalat. I és per això que en vull deixar constància amb les següents imatges.

Espero ben aviat, poder endinsar-me de nou en un altre recorregut per la Serra. Serà  Na Mora???

 

Aquestes imatges queden complementades i molt bé, amb el vídeo que ens ha fet en Grant. Des d'aquí moltes gràcies.

Homenatge personal

No som molt donada a parlar i molt manco quan es tracta de posar paraules a sentiments profunds, d'aquells que toquen l'ànima.

Em costa molt deixar anar les paraules per dir que sento en situacions personals, que qualifico de delicades, perquè només sentir-les em ve una sensació de dolor o tristor que no se manejar.

Seria més feliç o tal vegada em sentiria millor amb mi mateixa o em quedaria en pau, si fos valenta i deixàs anar tot el que em bull al cap i al cor, però em falten les forces. La por me guanya.

Però amb les paraules sobre un full en blanc, me'n desfaig prou bé. Aquesta línia de dialeg amb l'altre, on només hi participo jo, considero que és també una manera vàlida d'expressar-me, i de permetre que en el moment que vesso els meus pensaments i sentiments sobre el full, hi ha alguna energia que les fa arribar al que és el receptor del meu missatge, tot i no ser-hi present. Ara el meu receptor ets tu, en Martí.

Els acomiadaments no són el meu fort. Els vincles que estableixo amb les persones que m'envolten inestimo, és massa fort per pronunciar un adeu sense deixar que les llàgrimes m'ofeguin les paraules, i impedint posar un somriure als meus llavis per indicar que desitjo el millor a l'altre en el seu nou camí.

Dit això i esperant que d'alguna manera m'entenguis, aquí deixaré les meves paraules per a tu.

Tota la meva vida i un poc més de mitja de la teva, hem anat fent camí plegats, i hem establert uns vincles que només coneixem tu i jo. Dues persones que s'han prodigat poc amb paraules, però que al mateix temps no ens han fet falta. Sempre ens hem entés. I ara, que m'agradaria parlar, emmudeixo cada vegada que estic davant tu. Només som capaç d'estar al teu costat, mirar-te, i seguir fent-te companyia en silenci. Tu fas el mateix. De tan en tan, aixeques el cap, obres els ulls, mires i tornes a la teva posició inicial.

Reconec que aquesta situació em dol, perquè des del lloc on te tenc guardat en el meu cor, hi ha una veueta que crida deseperadament per animar-me a dir-te el que sento, però no puc. O no vull, per no rompre la nostra manera de fer, i així me justifico a mi mateixa, estalviant-me una situació a la que no me vull enfrentar.

Però basta de paraules sense contingut que no condueixen a res. És moment de ser valenta i dir-te que accepto la teva decissió de partir.

Avui és vuit d'octubre. Des de l'agost la teva presència física es va deteriorant a passes de gegant. No sé que és el que te dona forces per respirar i despertar un dia més, que en el teu cas, crec que no m'equivoco, si dic que per a tu ja no és un regal, però per si acàs, no vull ser jo i el meu egoisme per no perder-te, el que te manté en un lloc, del que m'arriba que ja no hi vols estar. Per la meva part, només vull que sàpigues que te deixo partir. Que te deixo partir perquè t'estimo i no tenc dret a ser egoista i demanar-te que te quedis.

Em quedo amb els records. Em quedo amb el que he viscut amb tu. Em quedo amb el que hem compartit. Em quedo amb la teva presencia de vigilant discret i a l'ombra preocupant-te per jo. Em quedo amb el que ha suposat la teva figura a la meva vida. Em quedo amb que m'has estimat, i m'estimes. Em quedo amb el que t'he estimat i t'estimo.

M'has fet plorar de rabia quan m'has fet bromes o m'has cantat cançons que sabies que me feien enrabiar. Me fas plorar ara, mentre escric, perquè dic adeu quan m'estimaria més no dir-ho.

Espero haver sabut estar al teu costat, o millor, espero que m'hagis sentit molt aprop teu al llarg de tot el camí que hem fet plegats.

Ara te dic adeu, perquè l'estada en el cos físic s'acaba. Però sé que serem capaços de mantenir la nostra relació més allà de lo humà.

Ara te dic adeu, perquè els batecs del teu cor indiquen que no marcaran massa més passes al meu costat.

Ara te dic adeu, perquè t'estimo i necessito dir-te-ho ara que encara ets al meu costat.

Ara te dic adeu, perquè sé que vols partir.

Som afortunada d'haver-te conegut.

Som afortunada perquè m'has estimat.

Parteix en voler. Ara crec que ja estic preparada per dir-te adeu.

Adeu sincer de la teva tercera filla, na Cristineta.

Has decidit partir el 25 d'octubre i tots hem estat al teu costat. Bon viatge!!

M'agrada ...

M'agrada...

Que te posis darrera jo i comencis el teu joc.

Que te posis darrera jo i em besis el coll.

Que te posis darrera jo i cerquis els meus pits per jugar.

Que te posis darrera jo i deixis caure lentament la meva roba al terra.

Que te posis darrera jo i vagis besant la meva esquena nua.

Que te posis darrera jo i les teves mans agafin els meus pits amb desig.

Que te posis darrera jo i cerquis el contacte ple amb el meu cos.

Que te posis darrera jo i t'insinuis amb el joc de les teves mans.

Que te posis darrera jo i cerquis les meves natges i les pitgis amb picardia.

Que te posis darrera jo i me deixis acorralar-te.

Que te posis darrera jo i recorris el meu cos amb la vista i el tacte.

Que te posis darrera jo i els teus llavis sobre la meva pell provoquin esclafreds.

Que te posis darrera jo i no deixis de tocar-me i besar-me.

Que te posis darrera jo i amb el teu jocens endinsem pel cami de l'excitació.

Que te posis darrera jo i pugui sentir com el teu cos reacciona.

Que te posis darrera jo i ens excitem sense necessitat de paraules

Que te posis darrera jo i me deixis començar el meu joc.

Que te posis darrera jo i girant el cap em topi amb la dolçor dels teus llavis.

Que te posis darrera jo i cerqui amb les mans el teu cos calent.

Que te posis darrera jo i senti com t'obres pas entre les meves cames.

Que te posis darrera jo i les teves mans es dirigeixin al meu sexe.

Que te posis darrera jo i que el teu membre rigid cerqui refugi en mi.

Que te posis darrera jo i sentir com entres.

Que te posis darrera jo i sentir com te mous.

Que te posis darrera jo i deixis que em mogui.

Que te posis darrera jo i senti com canvia la teva respiracio.

Que te posis darrera jo i senti com canvia el meu ritme.

Que te posis darrera jo i explotem de gust arribant al final d'aquest joc.

Que te quedis darrera jo i ens deixem portar pel moment viscut.

Que te quedis darrera jo i m'abracis fins recobrar la respiració.

สวัสดี / ขอบคุณ

 Sàwatdii Ká / Khop khun Ká

Amb aquestes dues paraules vaig sobreviure per poder iniciar qualsevol comunicació amb la gent del pais que acabo de visitar. De ben segur que els que pogueu estar llegint aquest contingut ja heu endevinat on he estat, però per aquells que no ho saben, el nou reconet del món que he anat a conèixer aquesta vegada ha estat Tailaàndia.

Un pais gran. No m'atreveixo a dir un gran pais. Però ha estat el país que m'ha acollit amb el braços oberts i que m'ha mostrat infinitat de llocs. Un pais on he fet coses que ni sabia que allà es podien fer.

Un país amb molta llum i molt de color.
Un pais on per estrany que soni, la gent m'ha demblat més amable al nord que al sud.
Un pais ja consolidat en el turisme i amb el turista, però tot i això mantén molt part de les seves arrels, de la seva manera de fer. Alguns ho han sabut vendre al turisme i han perdut part de la seva esència davant d'un públic que ja mira sense sorpresa i amb no massa curiositat, com a molt una foto pel record i res pus. En aquest cas em refereixo a les dones de la tribu "long neck" conegudes com les dones jirafa.
Un pais amb molta costa, però també amb molta muntanya.
Un pais molt llarg, que ofereix infinitat de maneres d'atrevessar-lo.
Un pais amb tradició religiosa.
Un pais marcat pel pes del turisme sexual de cara a l'exterior, però crec que aquesta vessant ja no es tan explotada.
Un pais que pot anar, i va, des del més absolut silencia en el cim d'una muntanya o en les entrades d'una platja de qualsevol de les seves illes no habitades, fins a l'ensordidor renou de carrers tan coneguts com Khao san a Bangkog o Bangla road o Phuket.

Un pais ple de ciutats on una veu aguda canta constantment "massage, madam", i que si s'es capaç de caure en mans de les propietàries d'aquestes veuetes, acabes o pots acabar en un estat de relaxació que només pot tornar a la normalitat prenent una bona i congelada cervessa. Es igual si és un Tsin Tao, una Leo o una Chang, el que compta és que sigui very, very cold, i per descomptat large.

Com sempre, acompanyo una imatge que no és més que un petit recull de moments en el país visitat.

GRÀCIES Thailand.
ขอบคุณ Thailand