Realitat augmentada. Percepcions reals.
Sensacions i percepcions que van molt més enllà del que la ment havia pogut imaginar mai.
Som dos cossos. Som dues ments. Som dos universos totalment diferents en la llunyania, però molt conscients de que en estar aprop només pensen en ser una única cosa.
La proximitat física ens porta a abandonar la realitat. És un salt a una dimensió diferent. La nostra. Aquella en que només som dues ànimes que se cerquen, que se comuniquen i que comparteixen tot allò que no poden fer en el món terrenal que viu més enllà de la porta que acabam de creuar.
Tan aviat com hem pres consciència de la presència real i respectiva, cada un de l'altre, la maquinaria de les reaccions es posa en marxa.
Dins el silenci d'unes mirades de complicitat i d'una timidesa inicial que convida a apropar-se, destaca l'evidència pròpia i natural de la resposta que el cos comença a mostrar.
Atrets per aquest moviments es comença a orquestrar el que se convertirà en una nova experiència dins aquest petit univers que ens hem construït.
El joc ens agrada molt, però no el necessitam d'inici, perquè sabem que la nostra juguera és infinita i la sabem present en tot moment.
Necessitam tenir millor perspectiva un de l'altre, i això fa que les teles que amaguen la nostra vertadera identitat surtin volant com les plomes d'una lluita de coixins.
Ara ja som tal qual les estàtues de l'època renaixentista. Dos cossos nus mostrant la seva personalitat, voluptuositat, i senyals inequívoques del que genera un a l'altre.
Ambient especial, atmosfera ideal, cossos ansiosos per trobar-se. No cal esperar res. Seguir els impulsos i viure al màxim tot el que ens pugui passar.
Un puja, l'altre prepara el seu espai per rebre al convidat.
Un mira per l'ull de la ferradura, l'altre es disposa a obrir la porta.
Un saluda tímidament i l'altre li fa una càlida abraçada de benvinguda.
I un suau gemec surt dels llavis dels dos per confirmar que estan encantats de veure's al temps que es dona permís a tothom per posar-se còmode.
Es convida a fer una passejada per la llar a l'erecte convidat, i tan encantada estic jo de mostrar com ell de passejar, veure i descobrir.
Portes que s'obren, llums que s'encenen, passadissos que es recorren, i mentre es van fent aturades per contemplar millor cada raconet, i tocar el material del mobiliari, veure com funcionen els mecanismes instal·lats al llarg del recorregut, i decidir voler anar fins al darrer espai que hi hagi per mostrar.
La casa es màgica, i la propietària coneix les preferències del convidat i sap on el pot dur perquè se senti a gust. L'amfitriona, està encantada, sabia de la predisposició del visitant, però no imaginava que seria una companyia tan cordial, fins al punt de fer-li sentir una excitació ruboritzant, que li provoca moviments reflexos espontanis. I el cavaller s'atura, vol sentir en la seva pell el ressò d'aquest esclafit inesperat.
Estam avisats, i estam preparats pel que pugui venir fins arribar al final de la visita guiada.
El cavaller amb el cap ben alt i amb un gest de cordialitat indica que pot seguir el recorregut, i l'amfitriona molt dolça i amablement li mostra el camí, s'acomoda de manera que puguin estar cada vegada més junts, dins la foscor de la casa ajuda el sentir-se un al costat de l'altra, i això fa que la visita sigui molt més emocionant. Especialment si hi ha un nou tremolor que faci trontollar l'estructura de la casa.
Ambdós es senten a gust compartint el moment. Ambdós han entès que estant junts no hi ha por de res. Podria arribar la fi del món, i moririen amb un somriure de felicitat dibuixat els seus llavis.
Passam a un altre pla de la casa, hem pujat de nivell, aquí les coses són diferents, és un espai que convida a rompre esquemes. Tot és ple de sensibilitat i qualsevol petit frec és una explosió de sensacions que fa que la passejada agafi un altre caire. Això és el que l'amfitriona recorda al seu cavaller. Aquest en pren bona nota i no vol sortir d'allà sense experimentar el significat del que li acaben de dir. Així que decideix canviar el ritme de les seves passes i inicia una espècie de joc on un s'amaga i l'altre l'ha de trobar. L'amfitriona entra al joc. Està arreplegada i quieta, i deixa que sigui el cavaller que mogui fitxa primer. El cavaller es mou com si l'haguessin convidat a un ball de gala que el condueix a desplaçar-se per tot l'ample i llarg de la sala. Quin gust passa l'amfitriona de mostra tot el seu espai, però de cop tot tremola, el moviment del ball s'intensifica, de fons un alè palpitant que s'identifica amb el moviment, que està passant? Que m'estàs fent es diuen un a l'altre? No som jo ets tu. No t'aturis, avança, queda poc per acabar la visita. Impressionant, pareix que la casa ha de caure, pareix que el cavaller ha de morir, i de sobte un crid que clama al cel, i un impàs curt i a l'hora etern, on tot s'atura, i l'amfitriona estreny al cavaller quasi ofegant-lo dins el seu propi plaer.
Exhausts i sense paraules, una mirada de perplexitat a la que segueix un esplet de rialles que indiquen que el joc ha superat qualsevol expectativa.
En voler podem tornar a la realitat.
