I van 2: Torrent de Mortitx

Per Pasqua va ser el meu bateig en aquesta modalitat de conèixer altres recons de Mallorca. I dia 25 d'octubre ha estat el dia per fer una nova descoberta en el paisatge de la nostra Serra de Tramuntana. He fet el Torrent de Mortitx.

Passar per llocs d'una bellesa tal, fan que el cos i l'ànima embogeixin de gust i això encara fa gaudir molt més tot el que ha estat aquest camí d'aventura.

He acompanyat a na Tere o ella m'ha acaompanyat a jo. Ella emprava el seu regal, jo assolia un nou desig dels que hi ha a la meva llista personal. Tot plegat ha estat un èxit.

Avui he sortit de nou amb la gent de Mòn d'Aventura. Un grup que es dedica a aquest tipus d'events i on el seu
personal cuida al màxim a tots els participants. Estan pendents de tot i de tots. És un gust tenir-los de guies.

El grup d'avui també ha estat molt bo. Hem compartit amb mola alegria i diversió tot el recorregut. Hem caminat, hem suat, hem botat, hem cridat, ens hem banyat i hem gaudit al màxim tot l'entremat de bots i gorgs que aquest magnific torrent ens ha regalat. I és per això que en vull deixar constància amb les següents imatges.

Espero ben aviat, poder endinsar-me de nou en un altre recorregut per la Serra. Serà  Na Mora???

 

Aquestes imatges queden complementades i molt bé, amb el vídeo que ens ha fet en Grant. Des d'aquí moltes gràcies.

Homenatge personal

No som molt donada a parlar i molt manco quan es tracta de posar paraules a sentiments profunds, d'aquells que toquen l'ànima.

Em costa molt deixar anar les paraules per dir que sento en situacions personals, que qualifico de delicades, perquè només sentir-les em ve una sensació de dolor o tristor que no se manejar.

Seria més feliç o tal vegada em sentiria millor amb mi mateixa o em quedaria en pau, si fos valenta i deixàs anar tot el que em bull al cap i al cor, però em falten les forces. La por me guanya.

Però amb les paraules sobre un full en blanc, me'n desfaig prou bé. Aquesta línia de dialeg amb l'altre, on només hi participo jo, considero que és també una manera vàlida d'expressar-me, i de permetre que en el moment que vesso els meus pensaments i sentiments sobre el full, hi ha alguna energia que les fa arribar al que és el receptor del meu missatge, tot i no ser-hi present. Ara el meu receptor ets tu, en Martí.

Els acomiadaments no són el meu fort. Els vincles que estableixo amb les persones que m'envolten inestimo, és massa fort per pronunciar un adeu sense deixar que les llàgrimes m'ofeguin les paraules, i impedint posar un somriure als meus llavis per indicar que desitjo el millor a l'altre en el seu nou camí.

Dit això i esperant que d'alguna manera m'entenguis, aquí deixaré les meves paraules per a tu.

Tota la meva vida i un poc més de mitja de la teva, hem anat fent camí plegats, i hem establert uns vincles que només coneixem tu i jo. Dues persones que s'han prodigat poc amb paraules, però que al mateix temps no ens han fet falta. Sempre ens hem entés. I ara, que m'agradaria parlar, emmudeixo cada vegada que estic davant tu. Només som capaç d'estar al teu costat, mirar-te, i seguir fent-te companyia en silenci. Tu fas el mateix. De tan en tan, aixeques el cap, obres els ulls, mires i tornes a la teva posició inicial.

Reconec que aquesta situació em dol, perquè des del lloc on te tenc guardat en el meu cor, hi ha una veueta que crida deseperadament per animar-me a dir-te el que sento, però no puc. O no vull, per no rompre la nostra manera de fer, i així me justifico a mi mateixa, estalviant-me una situació a la que no me vull enfrentar.

Però basta de paraules sense contingut que no condueixen a res. És moment de ser valenta i dir-te que accepto la teva decissió de partir.

Avui és vuit d'octubre. Des de l'agost la teva presència física es va deteriorant a passes de gegant. No sé que és el que te dona forces per respirar i despertar un dia més, que en el teu cas, crec que no m'equivoco, si dic que per a tu ja no és un regal, però per si acàs, no vull ser jo i el meu egoisme per no perder-te, el que te manté en un lloc, del que m'arriba que ja no hi vols estar. Per la meva part, només vull que sàpigues que te deixo partir. Que te deixo partir perquè t'estimo i no tenc dret a ser egoista i demanar-te que te quedis.

Em quedo amb els records. Em quedo amb el que he viscut amb tu. Em quedo amb el que hem compartit. Em quedo amb la teva presencia de vigilant discret i a l'ombra preocupant-te per jo. Em quedo amb el que ha suposat la teva figura a la meva vida. Em quedo amb que m'has estimat, i m'estimes. Em quedo amb el que t'he estimat i t'estimo.

M'has fet plorar de rabia quan m'has fet bromes o m'has cantat cançons que sabies que me feien enrabiar. Me fas plorar ara, mentre escric, perquè dic adeu quan m'estimaria més no dir-ho.

Espero haver sabut estar al teu costat, o millor, espero que m'hagis sentit molt aprop teu al llarg de tot el camí que hem fet plegats.

Ara te dic adeu, perquè l'estada en el cos físic s'acaba. Però sé que serem capaços de mantenir la nostra relació més allà de lo humà.

Ara te dic adeu, perquè els batecs del teu cor indiquen que no marcaran massa més passes al meu costat.

Ara te dic adeu, perquè t'estimo i necessito dir-te-ho ara que encara ets al meu costat.

Ara te dic adeu, perquè sé que vols partir.

Som afortunada d'haver-te conegut.

Som afortunada perquè m'has estimat.

Parteix en voler. Ara crec que ja estic preparada per dir-te adeu.

Adeu sincer de la teva tercera filla, na Cristineta.

Has decidit partir el 25 d'octubre i tots hem estat al teu costat. Bon viatge!!

M'agrada ...

M'agrada...

Que te posis darrera jo i comencis el teu joc.

Que te posis darrera jo i em besis el coll.

Que te posis darrera jo i cerquis els meus pits per jugar.

Que te posis darrera jo i deixis caure lentament la meva roba al terra.

Que te posis darrera jo i vagis besant la meva esquena nua.

Que te posis darrera jo i les teves mans agafin els meus pits amb desig.

Que te posis darrera jo i cerquis el contacte ple amb el meu cos.

Que te posis darrera jo i t'insinuis amb el joc de les teves mans.

Que te posis darrera jo i cerquis les meves natges i les pitgis amb picardia.

Que te posis darrera jo i me deixis acorralar-te.

Que te posis darrera jo i recorris el meu cos amb la vista i el tacte.

Que te posis darrera jo i els teus llavis sobre la meva pell provoquin esclafreds.

Que te posis darrera jo i no deixis de tocar-me i besar-me.

Que te posis darrera jo i amb el teu jocens endinsem pel cami de l'excitació.

Que te posis darrera jo i pugui sentir com el teu cos reacciona.

Que te posis darrera jo i ens excitem sense necessitat de paraules

Que te posis darrera jo i me deixis començar el meu joc.

Que te posis darrera jo i girant el cap em topi amb la dolçor dels teus llavis.

Que te posis darrera jo i cerqui amb les mans el teu cos calent.

Que te posis darrera jo i senti com t'obres pas entre les meves cames.

Que te posis darrera jo i les teves mans es dirigeixin al meu sexe.

Que te posis darrera jo i que el teu membre rigid cerqui refugi en mi.

Que te posis darrera jo i sentir com entres.

Que te posis darrera jo i sentir com te mous.

Que te posis darrera jo i deixis que em mogui.

Que te posis darrera jo i senti com canvia la teva respiracio.

Que te posis darrera jo i senti com canvia el meu ritme.

Que te posis darrera jo i explotem de gust arribant al final d'aquest joc.

Que te quedis darrera jo i ens deixem portar pel moment viscut.

Que te quedis darrera jo i m'abracis fins recobrar la respiració.

สวัสดี / ขอบคุณ

 Sàwatdii Ká / Khop khun Ká

Amb aquestes dues paraules vaig sobreviure per poder iniciar qualsevol comunicació amb la gent del pais que acabo de visitar. De ben segur que els que pogueu estar llegint aquest contingut ja heu endevinat on he estat, però per aquells que no ho saben, el nou reconet del món que he anat a conèixer aquesta vegada ha estat Tailaàndia.

Un pais gran. No m'atreveixo a dir un gran pais. Però ha estat el país que m'ha acollit amb el braços oberts i que m'ha mostrat infinitat de llocs. Un pais on he fet coses que ni sabia que allà es podien fer.

Un país amb molta llum i molt de color.
Un pais on per estrany que soni, la gent m'ha demblat més amable al nord que al sud.
Un pais ja consolidat en el turisme i amb el turista, però tot i això mantén molt part de les seves arrels, de la seva manera de fer. Alguns ho han sabut vendre al turisme i han perdut part de la seva esència davant d'un públic que ja mira sense sorpresa i amb no massa curiositat, com a molt una foto pel record i res pus. En aquest cas em refereixo a les dones de la tribu "long neck" conegudes com les dones jirafa.
Un pais amb molta costa, però també amb molta muntanya.
Un pais molt llarg, que ofereix infinitat de maneres d'atrevessar-lo.
Un pais amb tradició religiosa.
Un pais marcat pel pes del turisme sexual de cara a l'exterior, però crec que aquesta vessant ja no es tan explotada.
Un pais que pot anar, i va, des del més absolut silencia en el cim d'una muntanya o en les entrades d'una platja de qualsevol de les seves illes no habitades, fins a l'ensordidor renou de carrers tan coneguts com Khao san a Bangkog o Bangla road o Phuket.

Un pais ple de ciutats on una veu aguda canta constantment "massage, madam", i que si s'es capaç de caure en mans de les propietàries d'aquestes veuetes, acabes o pots acabar en un estat de relaxació que només pot tornar a la normalitat prenent una bona i congelada cervessa. Es igual si és un Tsin Tao, una Leo o una Chang, el que compta és que sigui very, very cold, i per descomptat large.

Com sempre, acompanyo una imatge que no és més que un petit recull de moments en el país visitat.

GRÀCIES Thailand.
ขอบคุณ Thailand

On és la cova? Cala Bóquer

Un dia de sol i calor soportable.
Un dia de juny que pareix de juliol avançat.
Una nova ruta organitzada per en Toni (Fantrekking).
Un nou grup de gent per passar un bon dia de ruta mar_i_muntanya.
Un parell (petit) d'hores de caminar amb tot el baté de sol, perquè el camí no està adornat amb cap arbre ni un.
Unes vistes espectculars.
Blaus intensos tan a la mar com al cel impecable, ni un nigul a la vista.
Camíns de pedra. I pedra esculpida. Hem aprofitat per fer una visita a la necròpolis de la Cala de Sant Vicenç amb les seves coves artificials.
Seguim la ruta, ara toca visitar les Coves Blanques anat pel camí dels presos. Camí que feren els presos republicans. Quaranta minuts llargs de camí, buff, no me vull ni imaginar lo dur que va ser construir-lo.
Hem entrat a les coves i hem seguit trescant una mica pels voltants, on hen gaudit d'unes vistes de la sota espectaculars.

Un petit descans per admirar el paissatge i reprenem el camí cap a Cala Bóquer. Arribam a la cala una mica cansats, acalorats, i amb una fam que ems menjariem a les cabretes que venen a veure si repleguen alguna cosa de les nostres motxilles. El cazador cazado, jajaja.

Però... som cinc agosserats que decidim primer fer un bon bany, i començam a nedar cercant la cova blava. La il·lusió per veure aquest fenomen de la natura ens empeny, però arribats a la primera punta, som 3 que cedim. En Toni no té massa clar si la cova és per aquí. Així que el deixam a ell i a en Quique que segueixin.
En Paco, na Neus i jo, tornam. Vaja excurssió acuàtica!!! quasi dues hores en remull.
a la sortida, bocata, panada, pa i vi, a més d'un soleiet molt agradable que convida a tombar-se una estoneta. Una estoneta que no ha estat massa llarga perquè en Nadal ha perdut una ungla i hem hagut de partir abans d'hora.

Per rematar la jornada, hem acabat fent la cervesseta en un chill-out de la platja de muro.

Passant pàgines d'un nou llibre: "La bibliotecaria de Auschwitz".

Gràcies al blog "loslibrosyyo" m'estic retrobant amb el món dels llibres que no són manuals tècnics. Ara estic encantada de gaudir dels meus moments "lectura"

Aquesta vegada, m'he deixat dur de nou per una de les lectures que va fer l'autora del bloc abans esmentat, i sobretot per les seves ressenyes i comentaris.
A tot això hi afegeixo que em trobo de nou amb una etapa en que connecto amb el tema dels camps d'extermini que crearen i gestionaren de manera tan cruel els membres del règim nacional-socialista alemany. No se perquè, perquè aquesta lectura l'he feta amb el cor estret al llarg de moltes de les seves pàgines. A més l'he acompanyada amb el visionat de la pel·lícula " La ladrona de libros", que em va mantenir desperta i atenta de principi a fi., i jo som de les que es dorm a la mitja hora d'haver començat a veure-la.

No tenc paraules per explicar el que he llegit. Per això deixo la referència del bloc que ara segueixo i allà la seva autora ha fet una molt bona aportació del llibre i la seva temàtica.

                 http://loslibrosyyo.blogspot.com.es/2013/11/la-bibliotecaria-de-auschwitz.html

Na Penyal (Son Servera, tardor 2014)

I seguim avançant, i fent camí, i per descomptat fent rutes i descobrint nous llocs.

Aquesta vegada cap al llevant de Mallorca. el punt de trobada ha estat el municipi de Son Servera. Allà després de fer un cafetó a la plaça de l'església, hem fet una visita a l'església nova, que es tan nova que no està acabada. Val la pena fer-li una visita, i si algun dia hi topam un concert, ni temps per pensar-s'ho, asseguts i a escoltar, l'acústica del lloc és increïble i el lloc, com escenari, és irrepetible.

Feta la vista, partim amb calma a cercar el puig de Na Penyal, que no en tenim ni idea d'anar-hi, ni els que avi hi volem pujar, ni els propis serverins, perquè les seves indicacions no ens varen dur a bon lloc.

Però ho trobarem. La idea era fer la ruta circular que proposa el propi ajuntament de Son Servera, i ho varem intentar, però al final, perdérem el camí i acabarem fent de cabretes per la muntanya. Tanta sort que al final, un veïnat de la zona ens va sentir i va venir a rescatar-nos, recalcant-nos que ho feia perquè hi havia nins. Aquesta vegada només puc dir que, Quina surt que avui hem vengut amb els nins!!! Acabarem el dia a vorera de la mar, a S'Illot concretament, per fer una visita al poblat talaiòtic que hi ha en el propi nucli urbà.

M'ha agradat molt descobrir un bocinet més d'aquest redol. La part de pedra de la muntanya és espectacular, i les vistes de la zona costera valen la pena. El dia estava molt clar i la mar oferia el seu millor blau sota la il·luminació dels rajos del sol.