Cala Castell, un lloc de tota la vida que no he conegut fins a dia d'avui. Però mai es tard per conèixer llocs nous. Descobrir-los no és més que un regal que valoro molt, especialment ara que ens han aprovat una nova llei de costes que no sabem quin efecte tendrà sobre el nostre litoral.
Mallorca ha canviat molt en el darrer segle, però Cala Castell és manté quasi intacte. Gairebé tant com el Castell roquer que li dona nom, el Castell del Rei. Cala Castell està vigilada o protegida per aquesta construcció que data de l'època dels romans.
La ruta seguida per arribar a la Cala, ha estat seguint el camí privat de la finca de Ternelles, sempre després d'obtenir el permís de pas corresponent atorgat per l'ajuntament de Pollença.
Tot i la polèmica existent pel camí, vull destacar que es d'agrair que els propietaris de la finca la tenguin tan ben cuidada.
El camí trasncorre per un hermós i silenciós bosc d'auzines, en la seva majoria, i altres èspecies vegetals pròpies de la flora mediterrània. I aferrat al camí hi ha un torrent, on aquesta vegada, he tengut la sort de veure'l amb aigua, un regal afegit a aquesta ruta. Avançar pel camí per endisar-se al bosc sentint còrrer l'aigua pel torrent juntament amb el cant dels aucells i la remor del vent que fa moure tot el fullam dels arbres, és com entrar en una dimensió de pau que convida a poder aturar-se uns instants en qualsevol reconet per respirar tota aquesta pau lluny del renou de la ciutat.
Sortim del bosc i s'obre la visió panoràmica, ja podem divisar el Castell a l'esquerra, que vist el moment de l'any en que estam , la primavera, pareix que aquest està descansant sobre un mant de flors i herba que li confereix un aspecte molt més lluminós.
Aquesta vegada no pujam al Castell, l'objectiu és seguir el camí per arribar a la Cala. Seguim uns minuts més i de sobte arribam al punt més alt on ja ens feim una idea de la costa. Ja es veu la mar. I la nostra vista es complau de gaudir de totes les tonalitats de blaus, verds i grissos que formen part d'aquest paisatje que combina la mar, el cel, el camp, i les muntanyes pelades. Un plaer!!
El camí cap a la cala segueix ben marcat, és com una serp que avança pels recons de la muntanya. Seguim totes aquestes corves i arribam al punt més baix, a nivell de la mar.
En arribar em quedo bocabada (he arribat la primera i tota sola), em sento con la reina de la Mediterrània. Sola, en una platja verge on no hi ha ningú més que jo. Un vista excel·lent, un lloc majestuós, tranquil, que es deixa acaronar per les ones que van i venen, i que aquest moviment no és més que una dolça simfonia que acompanya la bellesa del lloc.
Em sembla que poc més puc dir. Simplement afegeixo unes imatges, que mostren el que dic, encara que som molt conscient que no són només un reflexe del que vaig viure i veure, perquè les imatges no poden mostrar tota la bellesa que va recollir la meva retina.
