Canvi d'any: del 2020 que ha fet història al 2021 que espero sigui positiu, favorble, venturós, explèndid, ...

... i viscut amb alegria, bon humor, saviesa, il·lusió, ganes de fer.

Lluny de coses negatives

Amb feina que em faci sentir el profit del meu temps.

Amb assitència a classe que me regali coneixement i ganes d'aprendre i experimentar.

Amb el meu projecte de casa amb data de finalització segura.

Amb millor enteniment amb la família. 

Amb ampliar el cercle d'amistats per compartir els millors moments.

Amb capacitat per canviar i millorar.

Amb esperit de superació capaç d'enfrontar-me a les meves pors i dir basta a allò que no m'agrada.

31 de desembre de 2020, un any molt estrany, difícil i diferent que acaba

 "2020" un any que passa a la Història com l'any del covid, tot i que aquest virus va començar a circular a finals del 2019, per això el seu nom complet és covid-19.

Però al marge d'això hi ha hagut moltes coses positives, favorables, agradables. No estic per fer resum, deixo, almenys de moment, que quedin depositats en el seu lloc corresponent del meu cervell.

Però si vull fer una menció especial. Perquè aquestapart és la que ha donat suport als meus moments baixos, i també ha estat la part que ha donat més alegria en els moments alts.

GRÀCIES per haver estat un any més fent-me companyia en el meu camí. En el nostre camí particular.

Després d'haver copartit una estona amb tu avui, donc per molt ben acabat aquest any.

SALUT!!!

cosa que també demanaré en el moment de 

brindar amb el MOET

30 desembre 2020: La darrera lluna plena de l'any.

 Una convidada particular a veure la lluna plena.

Cada un amb una idea de lloc, però m'he deixat dur per la situació de privadesa que requereixen determinats moments.

Tenia el lloc estudiat, del dia en qüestió i d'anys endarrera. L'hem visitat, però el fet de que arrivavem prest, que feia claror, que hi havia gent, ha fet que decidis donar la volta i anar al lloc que se m'havia oferit inicialment.

No he vist l'espectacle des de primera fila, però he viscut una sensació que m'ha agradat i que no he Uns braços que m'han envoltat. Un cos aferrat a la meva esquena per veure la llum de la nit, d'una nit màgica de desembre.

Després, el que ha passat, ja ha estat una altra cosa. Una fluixedat desconeguda, que no hi havia manera de recoduir a l0estat que als dos ens agrada, però certament tot ha estat molt estrany, i a més jo venia tocada per la situació d'ahir.

Així que me quedo amb la lluna i l'abraçada.

29 de diciembre, dia de celebración con sorpresa

 

El hormiguero, ha vivido un estupendo día de celebración. 

MOLTS D'ANYS Ana C.

Pero al llegar el momento de la despedida, se ha sentido caer la gota que colma el vaso, y se ha desparramado todo, salpicando a todo ser viviente que había en el espacio de fiesta y recepción.

Se ha hablado, se ha enmudecido, se ha llorado, se ha...

Un abrazo comunitario a modo de serpiente emplumada nos ha servido para desearnos lo mejor, y en uno de ellos he recibido unas palabras que me han tocado el alma, y que han tocado hasta los cimientos de algo que se supone que está ahí, pero que ciertamente nos hemos dado cuenta que lo que hay es una ilusión, no una realidad 

 "Te echo de menos"

Dolor, tristeza, desconsuelo, indignación, malestar, silencio, .....muchas cosas que recoger y recoponer, pero hoy, 5 de enero, que tras la lluvia y nieve que han dejado un dia gélido, ha salido el sol, y tambien han salido palabras que han sido enviadas, a nivel particular y a nivel de grupo. 

Buen y soleado día de frío invierno.

Creo que la luz del sol de hoy me inspira a contactar con el hormiguero para expresar lo siguiente:

Como dijo Ana M, este grupo supone un punto de apoyo, y yo personalmente no lo quiero perder, todo lo contrario, me gustaría saliéramos reforzadas, y mucho, con lo que se ha destapado,  pero así como está, lo vivo como lo dije, mayoritariamente como un grupo de ocio, y ciertamente, me gustaría que fuera un paso más allá de eso, pero eso deberá ser una decisión individual, y a la vez comunitaria.

Esto es el inicio de algo que no se definir, y que en el avance del me gustaría que me llevara a  un acercamiento, una complicidad, una confianza que se expresara explícitamente, y trabajaré para que  así sea, pues ahora mismo me queda claro que no lo se hacer, pero eso forma parte de mi hermetismo y dificultades de expresión ya conocidas. Pero confío en dar con alguna clave para dar un giro a esto y que 2021 me acerque más a mi AMIGAS.

Un fuerte abrazo.

No se que pasará en el transcurso de este año que acaba de empezar, sólo espero que todo fluya hacia algo favorable. 

No sé si serà la darrera visita, però per si acàs, és moment de fer-te un homenatge

Duia uns dies, bé, unes setmanes pensant en que la regla havia decidit partir per no tornar, i me venia el pensament de que no havia tengut de despedir-me , de donar-li les gràcies per la seva feina, la seva ajuda, i el seu acompanyament.

Aquesta setmana, ha decidit venir, no sé si per celebrar el seu aniversari, o per dir que aquesta es la darrera visita. Sigui com sigui li estic molt agraïda.

No coincidiem des de gener, i realment l'anyorava, així que aquests dies l'estic vevint en plenitud. Estic mirant el seu color, la seva intensitat, el seu moviment intern sobre el meu cos, pitja intensament la meva part abdominal inferior, i sé que està allà, recorrent tots els meus condutces interns per arribar a la sortida i mostrar-se, i recordar-me que estic més viva que mai. 

Sé que estam en el compte enrera, però a partir d'ara, cada possible tornada serà més que un regal, serà una bendició per al meu cos que anirà reconeixent que en breu ella ja no tornarà, ja no compartirà els seus gran moments de vermell intens amn jo.

A més, aquests dies de confinament, han quedat a la vista les canes, que en altres moments prefereixo tenir cobertes de fals color, i sento que amb l'arribada de la regla, o la senyora de vermell, com la coneixem en el meu petit comité o a la meva bombolla particular de la màxima intimitat, la meva bellesa ha aflorat. Vull dir que al mirarme al mirall, veig una cara que m'agrada més. Com amb més llum, no no sé ni definir ni descriure, però se que és la meva cara moment regla, jajaja.

Mirrant cap enrera, recordo que em va visitar per primera vegada als 13 anys, i era també un me d'abril. Han passat 38 anys, i ho recordo com si fos avui. Ha tengut un llarg recorregut pel que ha passat per diferents etapes. Hi ha hagut alguns anys de dolor i pastilles per alleugera-lo, però un dia vaig conèixer el reiki, i les mans ho varen arreglar tot. I des de fa uns anys cap aquí, diria que des dels 40, moment en que la meva vida va fer un canvi radical, s'ha portat cada vegada i millor, i per això també li donc les gràcies.

En el que dura la relació amb G43, un gran susto fa ara quasi 10 anys, me va posar davant la primera aturada a la meva vida. El moment va ser molt delicat i viscut amb molta por, però finalment tot va quedar en un ensurt, una aturada tècnica provocada per la pastilla del dia després. Un parell d'anys després 2 sustos seguits, me varen tenir amb un nus al coll, fins que arribà de nou. No hi va haver aturada, però si por. Gràcies per haver ajudat al meu cos en aquells moments.

Ara fa 4 anys, una lesió al uter, pens que va ser l'inici del compte enrere. Fins aleshores el meu cos havia tingut una precissió igual de bona que un rellotge suïs, però de llavors ençà, hem passat a 24, 28, 32 dies de descans entre visites. 

Està tot dins la normalitat.

La menopausa comença a dir que vendrà, que ja te comprat el bitllet d'anada però no sapben bé quan la deixaran venir. Jo he de reconèixer que no tenc pressa, que no seré jo que l'animi a venir, però en arribar, també serà benvinguda, perquè ens haurem de conèixer i fer companyia. Només espero que vengui de tan bon talant o més que la senyora de vermell.

Al gener del 2019, hi va haver la primera interrupció. 2 mesos, i després normalitat. 

Al gener del 2020, hi ha hagut un tall de 3 mesos. Ara 23 d'abril ha decidit passar-se a saludar, a veure com anirà d'ara endavant.

De totes maneres i per si acàs no torna, crec que ara ja estaré més tranquil·la, amb aquestes lletres, crec que les dues podem entendre que hem tengut una bona convivència i que si això és un comiat, només me queda desitjar-nos el millor a cada una pel camí que agafam per separat.

MOLTES GRÀCIES per la teva companyia,saviessa, i bon treball corporal.

Ha estat unplaer compartir tot aquest camí amb tu. 

Gràcies per ser tan generosa.

Anyoro els cafès dels dijous!!! (covid-19 faràs que els hagi de fer caducats)

Aquesta part del confinament se'm fa també molt estranya.

Aquest curs acadèmic, el dia de les quedades ha estat el dijous, i he de dir que els anyoro.
La intensitat que es vivia i que estava creixent de manera exponecial, ha caigut en picat.
No sé si tans sols això podrà tornar a una certa normalitat.
Reconec que he tengut moments en que he pensat que aquest parèntesi a lo millor és un acomiadament. No ho sé, el temps i l'evolució de la situació ho dirà.

Ara bé, he de reconèixer que sentir la seva veu me puja la moral i l'anim.
Va ser de l'altre costat la primera cridada.
I el que me va anar mel, fou que diumenge passat me telefonas sense més. I dic això perque estant a casa la cosa és molt complicada. I dic això perquè diumenge passat estava xof, els pensaments eren a l'altre costat de l'illa, sentia certa nostàlgia que va tenir el seu caramel, i vaig poder continuar amb certa alegria.

Anyoro coses i deixo veure com puc que és així. No m'atreveixo a demanar si sent el mateix, però és una pregunta que m'agradarà fer, i ojalà tengui resposta.

Les coses bones deixen tan bon sabor de boca, que quan les perds, els records no són suficients per mantenir viva la flama, però ara mateix és el que hi ha, i amb això ens em de conformar. Bé, m'he de conformar jo.

Ha estat Sant Jordi, i tot i que no tenim costum del regal de rosa i llibre, si que es cert que normalment sempre hi ha una trucada o un missatge. I enguany no estat diferent. Hi ha hagut missatge, i roses virtuals.

Son petits detalls que fan més alegre aquest moment de confinament.

GRÀCIES, G43!!!

Te dec un cafè.

40 dies de confinament i així van les coses

Tenc el cap ple d'idees que arriben, que queden que se'n van.

Tenc ganes de deixar-les per escrit, però es tan fàcil que miri cap un altre costat i deixar-les passar, que al ginal del dia m'és quasi indiferent. El problema està en que l'endemà hi torn a pensar, i així un dia darrera un altre i ara he decidit que toca, que tenc temps i ganes.

- teletreball des del 17 de març

   pensava que seria interessant,pareixia graciós, però certament és una esclavitud. 

   tot i que el treball és pràcticament el mateix, la sensació és totalment diferent.

   treballar tota sola, no me satisfà gens. Ni tans sols m'omple. Ara més que mai es reduix tot a un    

   treball. Ara més que mai reforç el meu sentiment de la falta que em fa el contacte social, 

   l'intercanvi de paraules en el moment correcte, les rialles, els comentaris, bufar, despotricar, etc etc.

- ca meva.

   els picapedres han seguit treballant. Hi va haver una aturada tècnica de dues setmanes, però varen

   acabar els petits treballs la setmana passada. Ara fa una setmana que el meu confinament és 

   totalment individual.

   Sort del contacte dijous i divendres amb el personal que ha vengut a mirar la casa i prendre mides 

   per fer la instal·lació del gas. Espero , confio i desig que a fial de maig això també estigui acabat i 

   a punt.

- la família

   sabem que hi som, però certament hi ha molt poc contacte. Me sorpren i no me sorpren. És la nostra

   manera de ser. Som poc donats a mostrar afectes, i sabent que estam bé, no ens fa falta la 

   comunicació. Agraeixo que tothom estigui bé de salut. I que els majors de la família tot i que

   passen estones segur que difícils, estan aguantant molt bé.

- els cercles socials.

  de moment responen bé. Al principi era un allau constant de missatges de tot tipus, la  

  gent es va sentir ofegada davant el tancament i pareixia que enviant missatges,     

  imatges, videos, i tonteries mil, estava dient SOM AQUÍ. Tot això ha anat afluixant.    

  Realment no es pot fer un seguiment de tot el que arriba. De fet, jo no he mirat ni un

  0.1% del que m'arriba. Primer perque no me fa gràcia. SEgon perque no m'agrada ser 

  esclava d'haver de invertir el meu temps amb aiò, i tercer, perquè estic amb una quota 

  de megas contractats que amb les videocridades de la feina i els amics, mes les 

  connexions del dia a dia, me mengen pels peus.

- anar a fer la compra

  surt només una vegada a la setmana.Sol ser els dissabtes, perquè és el dia de sempre,  

  imagino que és seguir el costum. Però qun torno a casa, ho faig enfadada. La gent no 

  respecte les mesures de seguretat. Això és un desastre. He optat per no anar més al 

  mercat de Pere Garau, perquè desprès de veure el desgavell que hi havia la setmana 

  passada, especialment a la zona del peix, fa que no hi vagis. He vist que a primera hora

  el mercat de l'olivar està bastant bé, i cap allà que vaig. Hi vaig amb la bici.

-aplaudiments a les 20h

 aquesta setmana no he sortit més que un dia, o m'aplega fent coses sense control sobre 

 l'hora, o estic a una videocridada, o simplement, no hi pens. Tot i això, en aquesta 

 barriada va molt magre quasei des del primer dia.