Mi apego y yo

Apego a un amigo. 

Ay que dolor!! años a su lado y hasta ahora no había tenido ni el más minimo pensamiento de que se pudiera dar el apego afectivo a una persona. Un hecho crítico que ha sido el desencadenante de una revolución en mi interior me ha hecho, pensar, reflexionar y recapacitar. 

La primera reacción ha sido de rabia y de dolor.

La segunda ha sido mantener esa rabia y desde esa rabia saber que tenia que intentar resolver todo el malestar interno que me había generado.

Una conferencia llega a mi en un buen momento. Su titulo Soltar las preocupaciones y liberarse del miedo. Al oir la exposicion del conferenciante enseguida comprendí que era lo que me estaba pasando. El habló del miedo y las reacciones que tenemos ante él y ahí di con una respuesta. Mi rabia no fue otra cosa que una reacción de mi miedo, una reacción en forma de huída. Ahora ya entiendo algo. Pero mi rabia sigue conmigo. He necesitado unos días para aceptarla y ahora me encuentro en fase de apaciguarla, aceptarla, entenderla y colocarla. Pero mientras hago eso estoy alejada del que fue el detonante, o sea de mi amigo.

Huyo y le rehuyo. Me gustaría que se pusiera en mi lugar, pero al mismo tiempo veo que yo no me se poner en el suyo, así que cada uno va a tener que hacer su propio camino.

No he dado señales de vida desde hace días y a las suyas respondo de forma breve, cortante e incluso con un cierto tono borde, pero es que ahora mismo no me sale hacerlo de otro modo. Me recreo en ello autojustificante que he salido victoriosa de esa situación, pero en el fondo ni me gusta ni me hace sentir bien.

Una buena amiga y a su vez consejera me dijo que esta situación es como estar cogida al rabo de un búfalo. Y este me hace ir por donde quiere. Y yo sin ser capaz de ver lo que me viene por delante, a pesar de que lo que vivo en su recorrido, me puede gustar más o menos, me gusta más o menos, yo,no suelto el rabo y he aquí cuando aflora más intensamente que nunca, mi compañero fiel en este viaje, el APEGO.

Un compañero cegador. Una emoción castradora de mis propias emociones, de mis propios sentimientos, de mis propias experiencias y de mis propias vivencias. Una pena no ver más allá de mi misma. Una làstima no ser capaz de ver esta situación desde otra perspectiva. Por eso sigo en mi decisión, no se si acertada o no, de alejamiento.

Yo no entiendo su reacción. Él no entiende mi postura. Yo he entendido que para él no ha pasado nada, y que el ha decidido quedarse donde está pues piensa que no debe interferir en mi decisión de alejamiento. Esa respuesta no me gusta, pues preferiria que sacara pecho y tratara de comunicar conmigo. Pero por esa msma razón soy yo que puedo dar ese paso, y ahora no quiero darlo. Asi que no queda otra cosa que decir que que los dos hemos encallado. Él sabrá como quiere seguir. Yo seguiré pensando en si quiero seguir.

Esta situación es casi tan dolorosa como una ruptura sentimental. Siento que hay mucho en juego. Y mientras pienso en el posible final, me duele en el alma tener que vivir el momento de devolverle todas sus pertenencias, incluídas las llaves de su casa. Pero como se suele decir No es tan duro el dolor surgido por la pérdida como el sufrimiento provocado por el apego.

Espero tener la CLARIDAD suficiente para tomar la decisión más conveniente.

M'he deixat dur ( i això no m'agrada)

Ara mateix em sento dolguda, enrabiada, enfadada, molesta, i segur que una carretada de coses més a les que no sé posar paraules per descriure-les, però és igual, tot va en el mateix paquet.
Acabo de tenir un conversa telefònica amb un amic per un tema professional que hem compartit fa uns mesos. El que li he dit no li ha agradat i s'ha posat com una moto. Ha començat a pujar el to de veu, ha canviat el vocabulari i ha entrat dins un discurs agressiu que m'ha provocat estar d'aquesta manera.
Jo li havia enviat un mail per explicar-li la situació i ho havia fet per escrit perquè no es posés nerviós ni s'alteres enfront a la meva exposició. I ja veus de que m'ha servit!  Pareix que el conec més que ell mateix, jo ja havia intuit que podia posar-se així. A part d'això el que me passa ara mateix  és que jo avui havia començat el dia contenta i alegre, i amb la seva conversa, m'he deixat dur per ell i m'he emprenyat molt, i això em molesta, no vull entrar en el seu rollo, no vull que m'arrossegui al seu mal estar, però avui m'he deixat dur i això em molesta.
Ara només espero recuperar la meva alegria de primera hora del matí, encara que sigui mirant per la finestra per contemplar un cel ben ben clar i sense niguls i que el sol torni il·luminar el meu dia tant com ho està fent en aquests moments per a tota la població.

És temps de panades

Tot i ser més enllà dels dies de Pasqua, encara és temps de panades. Se van menjant i les que queden s'acabaran el diumenge de l'àngel. I per això mateix, he decidit que enguany era un bon moment per arromangar-me i posar-m'hi, especialment després del petit fracàs de l'any passat.
I m'hi he posat. Bé, ens hi hem posat. Hem decidit fer un treball col·laboratiu i un experiment i ha sortit bé.
Un cop en el forn,l'oloreta de anar covent-se a poc a poc, ens feia salivar i desitjar el moment de fer la primera mossegada.
Fa uns minuts les hem tretes del  forn, i quasi no els hi hem deixat temps per refredar. 

Ummmm, mossegada de plaer que esperam repetir amb la segona fornada!!!

L'hivern a Mallorca té el seu "blanc de neu" particular

Fa fred, molt de fred.
És normal, som al mes de febrer i a Mallorca sol ser el mes més fred. I això és el que ens està oferint el clima aquests dies. Ha arribat la neu a Mallorca. Els nostres cims estan enfarinats. El paisatge que tenim a les nostres muntanyes és un regal per als ulls i per això aprofito qualsevol encletxa del paisatge urbà que deixa entreveure les muntanyes al fons per desviar la meva atenció, fixar-me amb elles, i fer una profunda inspiració, que em trasllada mentalment al lloc nevat. És una inspiració d'aire fred que pareix que renova l'oxigen de cada una de les meves cèl·lules. Pareix una cosa exagerada, però no ho és si pensam en que aquí la neu avui es veu i demà ja s'ha fus. Per això hem d'aprofitar quan apareix.

Però tot això té un cert contrast a la part baixa del territori, perquè tenin una fàbrica de "neu" especial. Els nostres arbres ja fa un parell de setmanes que ens regalen la seva propia "neu". Els nostres arbres que són els ametllers. Els petals blancs de les nostres apreciades flors d'ametller, son la nostre neu de cada any. Elles són les que enfarinen el paissatge al pla i ens permenten viure una experiència única d'una neu diferent.
Molta és la publicitat que es fa de paissatges semblants a altres recons de la geografia mundial d'arbres fruiters que tenen també unes boniques flore blanques, com ara a Japó o una mica més aprop a Jerte, però Mallorca no els hi té res a envejar. Per això des d'aquí aprofito per convidar a gaudir del que tenim aquí. 

I com a mostra una imatge. Una imatge d'un dia molt fred al carrer, però molt càlid pel fet de compartir-lo amb gent estimada, i que em va permetre captar aquesta imatge assoleiada amb una representació de la neu dels ametllers.

Pareix que mai t’ha de passar res, però quan passa...

Pareix que les coses els hi passen sempre als altres.

Pareix que les coses que afecten a les persones sempre passen a persones llunyanes i desconegudes.

Pareix que els fets que afecten a coses o a situacions sempre passen a llocs dels que estam prou distanciats.

Però només ho pareix. Perquè cap de nosaltres té la certesa  de que alguna d’aquestes coses no ens pugui afectar.  Perquè no estam exclosos de poder quedar afectats per alguna situació adversa, desagradable i no desitjada.

I arriba el moment. Arriba allò que no pensàvem mai que podríem viure com a protagonistes. I llavors,  que passa en aquests moments?

Cap de nosaltres està preparat per afrontar aquestes situacions quan ens toca viure-les en primera persona.

Hem d’estar preparats? No ho sé. Diria que no. No es pot viure pendent de si el que ens arribarà es bo o no, de si ens pot afectar o no, simplement s’ha de viure moment a moment.

Però quan passa alguna de les coses que no desitgem, entrem en un moment inicial de shock, que dóna pas a una sèrie de preguntes que al final es resumeixen en:

 

         Per què m’ha hagut de passar a mi?

         Com ha pogut passar això?

         Com és que no me’n he donat compte?

I normalment no hi ha resposta, perquè aquests fets solen estar relacionats amb persones que han arribat al final del seu camí, persones que ens deixen o persones que ja no hi són i que són les que podrien justificar part dels fets, (em refereixo al cas de viure situacions de caire personal, no vull entrar en el tema catàstrofes naturals, guerres, atemptats, accidents o i similars).

En aquest cas no queda altre remei que treballar a nivell personal per acceptar el què ha passat i entendre la situació i continuar vivint fent que el dolor present es vagi esvaint fins arribar al punt de col·locar-lo a un lloc on, tot i no oblidar-lo, no faci mal.

Tot  i que jo he passat per situacions personals que m’han provocat tot el que acabo d’escriure, aquesta vegada no escric per jo, sinó per una amiga, a qui la societat actual, amb el seu nivell de crisi i corrupció econòmica, l’ha deixada sense els seus pares. Dues persones que no han pogut suportar veure’s com s’anaven ofegant a poc a poc i han decidit que era millor deixar de caminar en aquest món.  Una decisió valenta? Una decisió necessària? Una decisió justificada?

Jo no vull ni puc jutjar a ningú, però sé que la meva amiga estarà temps a refer la seva vida, així que valgui aquest espai per enviar-li la força necessària per seguir endavant amb el seu dia a dia.

No més vides per motius de desnonament !!

Conócete a ti mismo

Este fin de semana he tenido la suerte de participar en un taller de Eneagrama.

Aunque ya había hecho un curso introductorio, en el que supe, aprendí y trabajé para convencerme y aceptar que número era el que me mostraba mi esencia, he de decir que este fin de semana, además de recordar y revisar lo que aprendí en su día, he añadido nuevos elementos a mi esencia personal que han sido una revelación estupenda para poder entender otros aspectos de mi vida que andaban perdidos entre los triangulos y las lineas del eneagrama.

He dado un pasito más en saber quien soy, en saber cómo soy y estoy contenta y agradecida por ello. El camino de conocerse a uno mismo no es fácil, pero es auténtico. Es más, me atrevo a decir que es sanador y reconciliador con todo lo que he estado evitando afrontar a lo largo de los años ya vividos.

Conocerme a mi misma es un regalo. Me ayuda a ser quien soy y como soy, sin capas de protección, sin velos, sin corazas. Y mientras sigo descubriendo quien soy, me maravillo por entender quienes son y como son las personas de las que me rodeo a diario, especialmente mi familia y mis amigos.

Todos tenemos unas prioridades en la vida, pero con lo revivido estos dias, si alguien me preguntara como elegir cual es o debería ser la primera, mi respuesta, aquí y ahora, es clara y evidente: "CONOCETE A TI MISMO".

Com entendre la medicina actual?

Realment el millor tresor que tenim i que hem de cuidar al màxim és la salut.
Malament anem quan aquesta és debilita o dona mostres d'alguna mancança.

Confessaré que no som molt donada a visitar al metge quan no em trobo bé, però la meva resistència està associada a la manera en que la medicina actual m'aten + una dosi de no acceptació del que el cos m'està dient. De fet un cop que he provat la medicina anomenda, bé o malament, alternativa, em costa apropar-me a la convencional.

Per què dic tot això? Doncs perquè aquests dies he hagut de visitar al metge i la sensació amb la que he partit de la consulta ha estat insatisfactòria. Que vull dir amb això? Doncs que els metges d'avui, bé, no generalitzaré, diré que els metges als que estic vinculada per un número de targeta sanitària i que m'atenen en les meves malaties cròniques, a més del meu metge de familia, tenen un tracte 100% impresonal cap al pacient.

Aquesta setmana els microbis s'han apoderat de mi provocant-me atacs de tos que me xapaven el pit i m'han regalat un riu de mucositats amb una força imparable. I el meu metge m'ha donat un xarop sense més (quasi ni ha tret el cap de darrera el monitor) i ha fet passar al següent pacient.
Avui mateix he hagut d'anar d'urgència al PAC, perquè l'esquena m'ha deixat doblegada i amb dificultats de movilitat. Jo he pensat amb una lumbàlgia i el metge mirant com caminva ha decidit que coincidia amb el meu parer i amb un nolotil i un valium injectables m'ha enviat a casa.
Pens que no és necessari donar més detalls del que entenc per medicina impersoalitzada. La part positiva que em queda d'això és que almenys el mal d'esquena ha quedat anestesiat. I espero millorar a poc a poc.

Pens que els metges han convertit la seva professió en un recordatori dels seus coneixements teòrics, que han de deixar ben recollits en una base de dades, que més endavant pot servir per oferir resultats estadístics, fent servir un ordinador que amb prou feines saben manejar. Una llàstima!

On ha quedat el metge que escolta al pacient?
On s'ha perdut el metge que toca al pacient, que l'osculta, que el palpa, que li demana, que s'interessa?
On ha quedat el metge proper al pacient?
Per què només es fa un diagnòstic a partir del que diu el pacient?
Per què només es mira de resoldre el que hi ha i no es cerca el focus del que passa?
Per què el metges convencionals rebutjen el fet de que la part física i l'emocional van juntes?

Diuen que em de deicar-nos a prevenir, però aquesta via tampoc funciona en la sanitat actual. Per tant he decidit cuidar-me el millor que pugui i sàpiga i evitar en la mesura que pugui haver de fer servir els serveis sanitaris.

Sabent que les malaties són resultats de debilitats i mancances emocionals i personals que el cos s'encarrega d'exterioritzar per avisar-nos de que alguna cosa no funciona correctament, espero i confio en que algun dia la medicina i molt més el seu personal, sàpiga entendre i associar aquests dos aspectes i faci un diagnòstic en funció del factor desencadenant i no atacant només a la simptomatologia concreta amb la recepta de medicaments.

I a tot això vull afegir que espero que jo i la resta de la població ens facem més conscients del que vivim i de com vivim per gaudir d'una vida millor i més saludable.

SALUT, molt i bona!!