Manacor i les seves cales verges

Per poc que un pugi, ha de reservar una estoneta per passejar per paratges naturals com els que ens regala la costa de Manacor. Unes cales verges on la seva bellesa deixa a qualsevol visitant amb la boca oberta davant la meravella que gaudeixen els seus ulls. Bé, m'atreveixo a dir que es gaudeix d'aquests llocs amb els cinc sentits. Les següents imatges són el meu petit homenatge al lloc que em va fer gaudir al màxim un dissabte assoleiat de primavera.

Del Port de Pollença a la Cala Sant Vicenç

21 d'abril de 2013: Un dia de sol que convida a sortir a passejar.
Events a l'illa: Fira del vi a Pollença i fira de la sípia a Alcúdia, entre d'altres.

Les imatges son part del paissatge que varem poder veure en la ruta triada.
I com a cosa personal,  vull afegir que aquest va ser el dia en que va començar el viatge del "búfalo"

COSTITX, fira de les FLORS

Primer de maig de 2013, dia assoleiat i perfecte per sortir de ciutat, especialment per tots els dies de maltemps, pluja constant, vent i davallada de tempertures que hem tengut aquesta setmana. I he deicidit anar fins a Costitx a veure que ofereix la seva fira de maig dedicada a les flors.

He volgut anar fins allà per comprar uns planters d'aufabeguera, però no he tengut sort, ja que el que he trobat a Costitx no era el que imaginva. Jo pensava que totes les paradetes serien de plantes, flors, llavors, agricultura ecològica, jardineria, etc etc,i no, les paradetes eren les típiques de sempre, però això no m'ha importat gens ni mica perquè el que m'he trobat ha estat molt millor.

Quina sorpresa! M'he trobat amb un poble que s'ha preparat per rebre a tots els foranis que s'hi han volgut acostar. I amb això la primera cosa bona, estaven ben preparats i organitzats per rebre la caravana de cotxes que fins allà han arribat.
Una curta caminadeta des del parking ens ha conduït a l'entrada del poble. Quina gentada!! Cosa normal, hem arribat a l'hora dels senyors. 

I hem començat a passejar, i de s'obte m'he donat compte que per totes bandes hi havia ramells. Els espais del finestram de les cases amb cossiols de flors, les portes amb ornaments florals, els carrers convertits en jardins. Ha estat entrar en una altra dimensió i sentir el que ens regala la natura en aquesta épòca de l'any.

Hem anat passejant per tot el poble i cada carrer ens oferia una idea, una ambientació, una manera de convidar al vianant a adintrar-se fins al final del carrer per veure, sentir i descobrir la il·lusió d'uns veïnats que han treballat de valent per deixar el seu poble com un autèntic jardí.

Branques de níspero de colors, flors fetes amb globus, espectaculars, la plaça adornada amb parigües amb flors gegants, els balcons engalanats amb mantilles, cossiols amb hermoses i colorides flors, jardins improvisats en diferents carrers, elements de reciclatge convertits en flors de plàstic. Tassons de plàstic convertits en copes d'arbres. Plats i botelles han passat a ser bolets d'un petit bosc encantat. etc. I com aquestes moltes més coses que imagino podria afegir però que ara no recordo, o que tal vegada se m'han escapat a la vista.

El que més m'ha agradat de tot això, ha estat veure la complicitat, la col·laboració, la motivació i la imaginació d'un ploble que ha treballat junt per gaudir d'un dia de festa i per voler compartir-ho amb qualsevol que fins allà hagi volgut passejar.

Mi apego y yo

Apego a un amigo. 

Ay que dolor!! años a su lado y hasta ahora no había tenido ni el más minimo pensamiento de que se pudiera dar el apego afectivo a una persona. Un hecho crítico que ha sido el desencadenante de una revolución en mi interior me ha hecho, pensar, reflexionar y recapacitar. 

La primera reacción ha sido de rabia y de dolor.

La segunda ha sido mantener esa rabia y desde esa rabia saber que tenia que intentar resolver todo el malestar interno que me había generado.

Una conferencia llega a mi en un buen momento. Su titulo Soltar las preocupaciones y liberarse del miedo. Al oir la exposicion del conferenciante enseguida comprendí que era lo que me estaba pasando. El habló del miedo y las reacciones que tenemos ante él y ahí di con una respuesta. Mi rabia no fue otra cosa que una reacción de mi miedo, una reacción en forma de huída. Ahora ya entiendo algo. Pero mi rabia sigue conmigo. He necesitado unos días para aceptarla y ahora me encuentro en fase de apaciguarla, aceptarla, entenderla y colocarla. Pero mientras hago eso estoy alejada del que fue el detonante, o sea de mi amigo.

Huyo y le rehuyo. Me gustaría que se pusiera en mi lugar, pero al mismo tiempo veo que yo no me se poner en el suyo, así que cada uno va a tener que hacer su propio camino.

No he dado señales de vida desde hace días y a las suyas respondo de forma breve, cortante e incluso con un cierto tono borde, pero es que ahora mismo no me sale hacerlo de otro modo. Me recreo en ello autojustificante que he salido victoriosa de esa situación, pero en el fondo ni me gusta ni me hace sentir bien.

Una buena amiga y a su vez consejera me dijo que esta situación es como estar cogida al rabo de un búfalo. Y este me hace ir por donde quiere. Y yo sin ser capaz de ver lo que me viene por delante, a pesar de que lo que vivo en su recorrido, me puede gustar más o menos, me gusta más o menos, yo,no suelto el rabo y he aquí cuando aflora más intensamente que nunca, mi compañero fiel en este viaje, el APEGO.

Un compañero cegador. Una emoción castradora de mis propias emociones, de mis propios sentimientos, de mis propias experiencias y de mis propias vivencias. Una pena no ver más allá de mi misma. Una làstima no ser capaz de ver esta situación desde otra perspectiva. Por eso sigo en mi decisión, no se si acertada o no, de alejamiento.

Yo no entiendo su reacción. Él no entiende mi postura. Yo he entendido que para él no ha pasado nada, y que el ha decidido quedarse donde está pues piensa que no debe interferir en mi decisión de alejamiento. Esa respuesta no me gusta, pues preferiria que sacara pecho y tratara de comunicar conmigo. Pero por esa msma razón soy yo que puedo dar ese paso, y ahora no quiero darlo. Asi que no queda otra cosa que decir que que los dos hemos encallado. Él sabrá como quiere seguir. Yo seguiré pensando en si quiero seguir.

Esta situación es casi tan dolorosa como una ruptura sentimental. Siento que hay mucho en juego. Y mientras pienso en el posible final, me duele en el alma tener que vivir el momento de devolverle todas sus pertenencias, incluídas las llaves de su casa. Pero como se suele decir No es tan duro el dolor surgido por la pérdida como el sufrimiento provocado por el apego.

Espero tener la CLARIDAD suficiente para tomar la decisión más conveniente.

M'he deixat dur ( i això no m'agrada)

Ara mateix em sento dolguda, enrabiada, enfadada, molesta, i segur que una carretada de coses més a les que no sé posar paraules per descriure-les, però és igual, tot va en el mateix paquet.
Acabo de tenir un conversa telefònica amb un amic per un tema professional que hem compartit fa uns mesos. El que li he dit no li ha agradat i s'ha posat com una moto. Ha començat a pujar el to de veu, ha canviat el vocabulari i ha entrat dins un discurs agressiu que m'ha provocat estar d'aquesta manera.
Jo li havia enviat un mail per explicar-li la situació i ho havia fet per escrit perquè no es posés nerviós ni s'alteres enfront a la meva exposició. I ja veus de que m'ha servit!  Pareix que el conec més que ell mateix, jo ja havia intuit que podia posar-se així. A part d'això el que me passa ara mateix  és que jo avui havia començat el dia contenta i alegre, i amb la seva conversa, m'he deixat dur per ell i m'he emprenyat molt, i això em molesta, no vull entrar en el seu rollo, no vull que m'arrossegui al seu mal estar, però avui m'he deixat dur i això em molesta.
Ara només espero recuperar la meva alegria de primera hora del matí, encara que sigui mirant per la finestra per contemplar un cel ben ben clar i sense niguls i que el sol torni il·luminar el meu dia tant com ho està fent en aquests moments per a tota la població.

És temps de panades

Tot i ser més enllà dels dies de Pasqua, encara és temps de panades. Se van menjant i les que queden s'acabaran el diumenge de l'àngel. I per això mateix, he decidit que enguany era un bon moment per arromangar-me i posar-m'hi, especialment després del petit fracàs de l'any passat.
I m'hi he posat. Bé, ens hi hem posat. Hem decidit fer un treball col·laboratiu i un experiment i ha sortit bé.
Un cop en el forn,l'oloreta de anar covent-se a poc a poc, ens feia salivar i desitjar el moment de fer la primera mossegada.
Fa uns minuts les hem tretes del  forn, i quasi no els hi hem deixat temps per refredar. 

Ummmm, mossegada de plaer que esperam repetir amb la segona fornada!!!

L'hivern a Mallorca té el seu "blanc de neu" particular

Fa fred, molt de fred.
És normal, som al mes de febrer i a Mallorca sol ser el mes més fred. I això és el que ens està oferint el clima aquests dies. Ha arribat la neu a Mallorca. Els nostres cims estan enfarinats. El paisatge que tenim a les nostres muntanyes és un regal per als ulls i per això aprofito qualsevol encletxa del paisatge urbà que deixa entreveure les muntanyes al fons per desviar la meva atenció, fixar-me amb elles, i fer una profunda inspiració, que em trasllada mentalment al lloc nevat. És una inspiració d'aire fred que pareix que renova l'oxigen de cada una de les meves cèl·lules. Pareix una cosa exagerada, però no ho és si pensam en que aquí la neu avui es veu i demà ja s'ha fus. Per això hem d'aprofitar quan apareix.

Però tot això té un cert contrast a la part baixa del territori, perquè tenin una fàbrica de "neu" especial. Els nostres arbres ja fa un parell de setmanes que ens regalen la seva propia "neu". Els nostres arbres que són els ametllers. Els petals blancs de les nostres apreciades flors d'ametller, son la nostre neu de cada any. Elles són les que enfarinen el paissatge al pla i ens permenten viure una experiència única d'una neu diferent.
Molta és la publicitat que es fa de paissatges semblants a altres recons de la geografia mundial d'arbres fruiters que tenen també unes boniques flore blanques, com ara a Japó o una mica més aprop a Jerte, però Mallorca no els hi té res a envejar. Per això des d'aquí aprofito per convidar a gaudir del que tenim aquí. 

I com a mostra una imatge. Una imatge d'un dia molt fred al carrer, però molt càlid pel fet de compartir-lo amb gent estimada, i que em va permetre captar aquesta imatge assoleiada amb una representació de la neu dels ametllers.