sábado, 25 de abril de 2020

No sé si serà la darrera visita, però per si acàs, és moment de fer-te un homenatge





Útero es casa. Apréndanse ésta simple y sencilla frasecita, porque ella será la que nos dé la pista primordial en cualquier problema en el útero. ÚTERO..


Duia uns dies, bé, unes setmanes pensant en que la regla havia decidit partir per no tornar, i me venia el pensament de que no havia tengut de despedir-me , de donar-li les gràcies per la seva feina, la seva ajuda, i el seu acompanyament.

Aquesta setmana, ha decidit venir, no sé si per celebrar el seu aniversari, o per dir que aquesta es la darrera visita. Sigui com sigui li estic molt agraïda.

No coincidiem des de gener, i realment l'anyorava, així que aquests dies l'estic vevint en plenitud. Estic mirant el seu color, la seva intensitat, el seu moviment intern sobre el meu cos, pitja intensament la meva part abdominal inferior, i sé que està allà, recorrent tots els meus condutces interns per arribar a la sortida i mostrar-se, i recordar-me que estic més viva que mai. 

Sé que estam en el compte enrera, però a partir d'ara, cada possible tornada serà més que un regal, serà una bendició per al meu cos que anirà reconeixent que en breu ella ja no tornarà, ja no compartirà els seus gran moments de vermell intens amn jo.

A més, aquests dies de confinament, han quedat a la vista les canes, que en altres moments prefereixo tenir cobertes de fals color, i sento que amb l'arribada de la regla, o la senyora de vermell, com la coneixem en el meu petit comité o a la meva bombolla particular de la màxima intimitat, la meva bellesa ha aflorat. Vull dir que al mirarme al mirall, veig una cara que m'agrada més. Com amb més llum, no no sé ni definir ni descriure, però se que és la meva cara moment regla, jajaja.

Mirrant cap enrera, recordo que em va visitar per primera vegada als 13 anys, i era també un me d'abril. Han passat 38 anys, i ho recordo com si fos avui. Ha tengut un llarg recorregut pel que ha passat per diferents etapes. Hi ha hagut alguns anys de dolor i pastilles per alleugera-lo, però un dia vaig conèixer el reiki, i les mans ho varen arreglar tot. I des de fa uns anys cap aquí, diria que des dels 40, moment en que la meva vida va fer un canvi radical, s'ha portat cada vegada i millor, i per això també li donc les gràcies.

En el que dura la relació amb G43, un gran susto fa ara quasi 10 anys, me va posar davant la primera aturada a la meva vida. El moment va ser molt delicat i viscut amb molta por, però finalment tot va quedar en un ensurt, una aturada tècnica provocada per la pastilla del dia després. Un parell d'anys després 2 sustos seguits, me varen tenir amb un nus al coll, fins que arribà de nou. No hi va haver aturada, però si por. Gràcies per haver ajudat al meu cos en aquells moments.

Ara fa 4 anys, una lesió al uter, pens que va ser l'inici del compte enrere. Fins aleshores el meu cos havia tingut una precissió igual de bona que un rellotge suïs, però de llavors ençà, hem passat a 24, 28, 32 dies de descans entre visites. 
Està tot dins la normalitat.
La menopausa comença a dir que vendrà, que ja te comprat el bitllet d'anada però no sapben bé quan la deixaran venir. Jo he de reconèixer que no tenc pressa, que no seré jo que l'animi a venir, però en arribar, també serà benvinguda, perquè ens haurem de conèixer i fer companyia. Només espero que vengui de tan bon talant o més que la senyora de vermell.

Al gener del 2019, hi va haver la primera interrupció. 2 mesos, i després normalitat. 
Al gener del 2020, hi ha hagut un tall de 3 mesos. Ara 23 d'abril ha decidit passar-se a saludar, a veure com anirà d'ara endavant.

De totes maneres i per si acàs no torna, crec que ara ja estaré més tranquil·la, amb aquestes lletres, crec que les dues podem entendre que hem tengut una bona convivència i que si això és un comiat, només me queda desitjar-nos el millor a cada una pel camí que agafam per separat.

MOLTES GRÀCIES per la teva companyia,saviessa, i bon treball corporal.

Ha estat unplaer compartir tot aquest camí amb tu. 
Gràcies per ser tan generosa.





Anyoro els cafès dels dijous!!! (covid-19 faràs que els hagi de fer caducats)

Aquesta part del confinament se'm fa també molt estranya.

Aquest curs acadèmic, el dia de les quedades ha estat el dijous, i he de dir que els anyoro.
La intensitat que es vivia i que estava creixent de manera exponecial, ha caigut en picat.
No sé si tans sols això podrà tornar a una certa normalitat.
Reconec que he tengut moments en que he pensat que aquest parèntesi a lo millor és un acomiadament. No ho sé, el temps i l'evolució de la situació ho dirà.

Ara bé, he de reconèixer que sentir la seva veu me puja la moral i l'anim.
Va ser de l'altre costat la primera cridada.
I el que me va anar mel, fou que diumenge passat me telefonas sense més. I dic això perque estant a casa la cosa és molt complicada. I dic això perquè diumenge passat estava xof, els pensaments eren a l'altre costat de l'illa, sentia certa nostàlgia que va tenir el seu caramel, i vaig poder continuar amb certa alegria.

Anyoro coses i deixo veure com puc que és així. No m'atreveixo a demanar si sent el mateix, però és una pregunta que m'agradarà fer, i ojalà tengui resposta.

Les coses bones deixen tan bon sabor de boca, que quan les perds, els records no són suficients per mantenir viva la flama, però ara mateix és el que hi ha, i amb això ens em de conformar. Bé, m'he de conformar jo.

Ha estat Sant Jordi, i tot i que no tenim costum del regal de rosa i llibre, si que es cert que normalment sempre hi ha una trucada o un missatge. I enguany no estat diferent. Hi ha hagut missatge, i roses virtuals.

Son petits detalls que fan més alegre aquest moment de confinament.

GRÀCIES, G43!!!

Te dec un cafè.

Taza De Café Y Un Par De Corazones Rojos | Taza de café, Corazones ...

40 dies de confinament i així van les coses

Tenc el cap ple d'idees que arriben, que queden que se'n van.
Tenc ganes de deixar-les per escrit, però es tan fàcil que miri cap un altre costat i deixar-les passar, que al ginal del dia m'és quasi indiferent. El problema està en que l'endemà hi torn a pensar, i així un dia darrera un altre i ara he decidit que toca, que tenc temps i ganes.

- teletreball des del 17 de març
   pensava que seria interessant,pareixia graciós, però certament és una esclavitud. 
   tot i que el treball és pràcticament el mateix, la sensació és totalment diferent.
   treballar tota sola, no me satisfà gens. Ni tans sols m'omple. Ara més que mai es reduix tot a un    
   treball. Ara més que mai reforç el meu sentiment de la falta que em fa el contacte social, 
   l'intercanvi de paraules en el moment correcte, les rialles, els comentaris, bufar, despotricar, etc etc.

- ca meva.
   els picapedres han seguit treballant. Hi va haver una aturada tècnica de dues setmanes, però varen
   acabar els petits treballs la setmana passada. Ara fa una setmana que el meu confinament és 
   totalment individual.
   Sort del contacte dijous i divendres amb el personal que ha vengut a mirar la casa i prendre mides 
   per fer la instal·lació del gas. Espero , confio i desig que a fial de maig això també estigui acabat i 
   a punt.

- la família
   sabem que hi som, però certament hi ha molt poc contacte. Me sorpren i no me sorpren. És la nostra
   manera de ser. Som poc donats a mostrar afectes, i sabent que estam bé, no ens fa falta la 
   comunicació. Agraeixo que tothom estigui bé de salut. I que els majors de la família tot i que
   passen estones segur que difícils, estan aguantant molt bé.

- els cercles socials.
  de moment responen bé. Al principi era un allau constant de missatges de tot tipus, la  
  gent es va sentir ofegada davant el tancament i pareixia que enviant missatges,     
  imatges, videos, i tonteries mil, estava dient SOM AQUÍ. Tot això ha anat afluixant.    
  Realment no es pot fer un seguiment de tot el que arriba. De fet, jo no he mirat ni un
  0.1% del que m'arriba. Primer perque no me fa gràcia. SEgon perque no m'agrada ser 
  esclava d'haver de invertir el meu temps amb aiò, i tercer, perquè estic amb una quota 
  de megas contractats que amb les videocridades de la feina i els amics, mes les 
  connexions del dia a dia, me mengen pels peus.

- anar a fer la compra
  surt només una vegada a la setmana.Sol ser els dissabtes, perquè és el dia de sempre,  
  imagino que és seguir el costum. Però qun torno a casa, ho faig enfadada. La gent no 
  respecte les mesures de seguretat. Això és un desastre. He optat per no anar més al 
  mercat de Pere Garau, perquè desprès de veure el desgavell que hi havia la setmana 
  passada, especialment a la zona del peix, fa que no hi vagis. He vist que a primera hora
  el mercat de l'olivar està bastant bé, i cap allà que vaig. Hi vaig amb la bici.

-aplaudiments a les 20h
 aquesta setmana no he sortit més que un dia, o m'aplega fent coses sense control sobre 
 l'hora, o estic a una videocridada, o simplement, no hi pens. Tot i això, en aquesta 
 barriada va molt magre quasei des del primer dia.








lunes, 13 de abril de 2020

Confinament i videocridada amb les Superdones

TIRADA DE CARTES

En una de les videocridades, crec que va ser la de dia 4 d'abril, vaig proposar al grup fer una tirada de cartes, cosa que feim habitualment quan quedam.

Na Maria les tenia a ma, i varem treballar amb unes petites i allargades que contenen una paraula o una frase molt breu, i quina me va tocar a jo??? 



ESCRIBE


Thot: Ha sacado esta carta para recordarle, concretamente, que debe escribir. REcientemente ha mostrado varias señales referidas al hecho de que le era preciso escribir e incluso usted mismo ha sentido la necesidad de hacerlo. Acepte que esta carta le anima a pasar decididamente a la acción. ( I avui es veu que ha arribat el moment de la inspiració i les ganes, Gràcies).



Por ahora, refleje en el papel sus pensamientos y sus sentimiento a medida que invadan su cuerpo y su mente.

Anote cada día sis sentimientos y experiencias en un diario. ( Encara que no tenc regularitat, ni constància, ni obrir el blog quan tenc alguna cosa a dir, el que està clar  és que aquest és el meu espai per fer això). 

Deje constancia por escrito de sus intenciones, sus objetivos y sus deseos.
Canalice los mensajes que le envían sus guías y sus angeles. 
Escriba, ya que eso forma parte de su  misión en la vida. Redacte un artículo o un libro.


Invoque a Thot cuando sienta la necesidad de obtener ayuda para concretar un proyecto de escritura o para comprender mejor y dominar los principios de la manifestación simbólica.

COVID-19: El nostres cuidadors es mereixen més que un aplaudiment

Al carrer, cada dia a les 20h hi ha una sortida al balcons i se dedica un aplaudiment a totes aquelles persones que mouen el món, més enllà de les nostres finestres, que exposen la seva vida per què la nostra estigui segura.
Els sanitaris estan fent una feina excepcional.
Els venedors de les tendes d'alimentació, es mreixen com a mínim un gràcies cada vegada que anam a comprar.
Les forces de seguretat, tot i que no són del meu agradao, estan fent una bona feina controlant a tots aquells que no poden/volen mantenir un confinament al peu de la retxa.
És increïble veure com la gent s'està reinventant.  Les xarxes socials bullen. 
Hi ha molt de moviment, ens omplim la boca de bones paraules, i gestos.
Només espero que això no s'oblidi. 
Tot passa per qualque cosa, i és necessari que tots aprenem alguna cosa d'aquesta situació real, estranya, diferent, i fins i tot dificil.

Coronavirus | Miles de personas en España aplauden desde sus ...   Cuarto día consecutivo de aplausos y vítores en apoyo a los ...

COVID-19: Els dies passes, hi passen coses

Tot va començar a l'hivern, ara ja som a primavera. 
Campos de flores en España: Dónde disfrutar de la primavera en familia
Esperem no arribar en aquestes condicions a l'estiu. 


Tot va començar un dimecres, on tot l'equip de feina es va preparar per poder partir a casa i fer teletreball. No es varen deixar partir fins al dimarts 17 de març.
A casa es fa feina de manera frenètica. Tot i que la feina és la amteixa, el ritme no té res a veure.
Els centres es veuen desbordats. 
Les famílies ara tenen pressa per tenir credencials d'accés a l'aplicatiu.
Els companys de desenvoluapament no han pogut partir fins bastant més tard, i fan feina amb unes condiciones que estan molt enfora de ser les que hauria de tenir un equip capdevanter. Segurament en algun païs dels que s'anomenen en vies de desenvolupament ho tenen millor que nosaltres. Em fa pena. Ës una vergonya veure com l'administració s'omple la boca sobre la connectivitat i comuicació, i és la que va més enrere.

El Consell Comarcal del Berguedà aposta pel teletreball - Consell ...



Sort de les noves tecnologies de comunicació. Estan ajudant a pasar molt millor el temps. Jocs, series, entreteniment en general. Encara que segurament seria millor que la gent aprofitàs per retrobar-se amb la lectura.

Les relacions socials part fonamental de la gent en el seu dia a dia, segurament és el que portam més malament, o amb més dificultad. 

No poder abraçar als pares que són majors i s'han hagut de quedar a casa.

No poder besar i abraçar a la parella que tot just acabava de aparèixer a la teva vida.

No poder anar a fer una passaejada per qualsevol espai de la natura, mar o muntanya.

No poder compartir una cervessa gelada amb els amics en una terraça davant la mar i prenent el sol.

No poder fer la xerrada amb el que te ven el pa, perquè hi ha coa de gent que espera.

I un llarg etcetera de coses que segurament aniran desfilant en altres entrades del bloc.

I tot això ho intentam resolder amb el que es diu i és la videocridada, triant qualsevol de les opcions que ofereix el mercat. Skype, en el meu entorn no l'hem fet servir, Hangouts, ara l'hem repres, Zoom, lareix ha estat el gran trionfador del moment, però ja es passegen notícies de robatori de dades, com si els altres no fecin el amteix, Jitsi, de programari lliure, que no he emprat ni conec, i que l'ha recomanat en Benet i que m'agradaria dedicar-li una estoneta, (quan me quedin ganes d'estar davant l'ordinador només per això).

I he de reconèixer que a mi me "salven" la vida per poder mantenir el contacte amb els que normalment tenc aprop. 



Icon Skype #416342 - Free Icons Library

COVID-19, el món en "stand by"

Avui fa un mes que se'n parlava, i al final va ser cert, el 15 de març de 2020, Espanya declara l'estat d'alarma, i obliga a tothom que no sigui personal professional essencial a que es quedi dins ca seva.

El virus ha arribat amb força al nostre territori geogràfic, allò del que varem riure, i molt, els dies que varem viure immerses en el carnaval de Cadis, ara és una realitat.

El contagi és ferotge. La infecció té un índex de mortalitat molt elevat.
És espantós el que està passant arreu del món.

És un virus que no té miraments. Arrassa per tot allà on va.
No coneix edat, ni sexe.
No coneix religió, ni política.
No coneix nord, ni sud, ni est, ni oest.

No hi ha ningú que estigui exclòs de risc.
Les mesures de prevenció pareixen exagerades, però certament, en algun moment pareixen insuficients.

Va arribar al món el desembre de 2019, va començar a donar les seves primeres passes a la Xina, a una ciutat que segurament ja mai oblidarem el seu nom, o si, que és Wuhan. Ni idea d'on està en el mapa, però si que és en boca de tothom.

Més enllà de les fronteres asiàtiques, ha costat molt que el món entengues que era una situació d'alarma. Alguns diuen que les mesures es varen prender massa tard, però bé, sempre val més tard que mai.

Coronavirus, que és el seu nom inicial, i que després no sé perquè han batejat com COVID-q9, va pegar un gran bot fins a Europa, i va caure sobre Itàlia. Uy, uy, uy, això ja està milt aprop. Iiiiii tant, ja que darrera aquest país del sud europeu, varem venir nosaltres, Espanya. I aquí ha arribat per quedar-se i fer mal de veres.

Durant quasi tot el temps que duim d'estat d'alarma, som el segons païs del món en mal resultats. És a dir, amb número de contagiats i de morts, ja hem superat a Itàlia. Hem estat capdevanters durant una bona estona, i certament, anar els primers amb lo dolent, en aquest cas, no fa gens de gràcia. Ara fa una setmana, els Estats Units ens ha adelantat. Els seus números si que fan por.

Això és una barbaritat. Un virus, una cosa que no es veu però sabem que hi es. Una cosa que no parla, però si que fa callar, ja que mata. Una cosa que ningú vol, però que tots compartim. Una cosa que té agafa i costa de mollar. Una cosa que potser portis, però no desenvolpis. Una cosa que no ens deixar estar aprop dels que estimam, del que coneixem, dels que ens necessiten. Una cosa que té nom propi i en majúsculas. una cosa que té al món en "jaque" i que hem d'esperar a veure que decideix sobre el que serà el nostre futur com humanitat, ja que tot és tan incert, que parlar de futur es quasi una cosa snse sentit.

El món està aturat.
La gent està confinada a casa.
L'economia s'està enfonsant.
El camp ara reivindica el seu lloc, i amb més raó que mai.

No sé. Crec que a nivell de saber estar i esperar, això més que mai significa Viure aquí i ara.




Tot el meu desig perquè això acabi bé, i acabi tan aviat com sigui possible. I com diu la meva amiga Marcia, Mil bendiciones!!