El virus ha arribat amb força al nostre territori geogràfic, allò del que varem riure, i molt, els dies que varem viure immerses en el carnaval de Cadis, ara és una realitat.
El contagi és ferotge. La infecció té un índex de mortalitat molt elevat.
És espantós el que està passant arreu del món.
És un virus que no té miraments. Arrassa per tot allà on va.
No coneix edat, ni sexe.
No coneix religió, ni política.
No coneix nord, ni sud, ni est, ni oest.
No hi ha ningú que estigui exclòs de risc.
Les mesures de prevenció pareixen exagerades, però certament, en algun moment pareixen insuficients.
Va arribar al món el desembre de 2019, va començar a donar les seves primeres passes a la Xina, a una ciutat que segurament ja mai oblidarem el seu nom, o si, que és Wuhan. Ni idea d'on està en el mapa, però si que és en boca de tothom.
Més enllà de les fronteres asiàtiques, ha costat molt que el món entengues que era una situació d'alarma. Alguns diuen que les mesures es varen prender massa tard, però bé, sempre val més tard que mai.
Coronavirus, que és el seu nom inicial, i que després no sé perquè han batejat com COVID-q9, va pegar un gran bot fins a Europa, i va caure sobre Itàlia. Uy, uy, uy, això ja està milt aprop. Iiiiii tant, ja que darrera aquest país del sud europeu, varem venir nosaltres, Espanya. I aquí ha arribat per quedar-se i fer mal de veres.
Durant quasi tot el temps que duim d'estat d'alarma, som el segons païs del món en mal resultats. És a dir, amb número de contagiats i de morts, ja hem superat a Itàlia. Hem estat capdevanters durant una bona estona, i certament, anar els primers amb lo dolent, en aquest cas, no fa gens de gràcia. Ara fa una setmana, els Estats Units ens ha adelantat. Els seus números si que fan por.
Això és una barbaritat. Un virus, una cosa que no es veu però sabem que hi es. Una cosa que no parla, però si que fa callar, ja que mata. Una cosa que ningú vol, però que tots compartim. Una cosa que té agafa i costa de mollar. Una cosa que potser portis, però no desenvolpis. Una cosa que no ens deixar estar aprop dels que estimam, del que coneixem, dels que ens necessiten. Una cosa que té nom propi i en majúsculas. una cosa que té al món en "jaque" i que hem d'esperar a veure que decideix sobre el que serà el nostre futur com humanitat, ja que tot és tan incert, que parlar de futur es quasi una cosa snse sentit.
El món està aturat.
La gent està confinada a casa.
L'economia s'està enfonsant.
El camp ara reivindica el seu lloc, i amb més raó que mai.
No sé. Crec que a nivell de saber estar i esperar, això més que mai significa Viure aquí i ara.
Tot el meu desig perquè això acabi bé, i acabi tan aviat com sigui possible. I com diu la meva amiga Marcia, Mil bendiciones!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario