Pareix que mai t’ha de passar res, però quan passa...

Pareix que les coses els hi passen sempre als altres.

Pareix que les coses que afecten a les persones sempre passen a persones llunyanes i desconegudes.

Pareix que els fets que afecten a coses o a situacions sempre passen a llocs dels que estam prou distanciats.

Però només ho pareix. Perquè cap de nosaltres té la certesa  de que alguna d’aquestes coses no ens pugui afectar.  Perquè no estam exclosos de poder quedar afectats per alguna situació adversa, desagradable i no desitjada.

I arriba el moment. Arriba allò que no pensàvem mai que podríem viure com a protagonistes. I llavors,  que passa en aquests moments?

Cap de nosaltres està preparat per afrontar aquestes situacions quan ens toca viure-les en primera persona.

Hem d’estar preparats? No ho sé. Diria que no. No es pot viure pendent de si el que ens arribarà es bo o no, de si ens pot afectar o no, simplement s’ha de viure moment a moment.

Però quan passa alguna de les coses que no desitgem, entrem en un moment inicial de shock, que dóna pas a una sèrie de preguntes que al final es resumeixen en:

 

         Per què m’ha hagut de passar a mi?

         Com ha pogut passar això?

         Com és que no me’n he donat compte?

I normalment no hi ha resposta, perquè aquests fets solen estar relacionats amb persones que han arribat al final del seu camí, persones que ens deixen o persones que ja no hi són i que són les que podrien justificar part dels fets, (em refereixo al cas de viure situacions de caire personal, no vull entrar en el tema catàstrofes naturals, guerres, atemptats, accidents o i similars).

En aquest cas no queda altre remei que treballar a nivell personal per acceptar el què ha passat i entendre la situació i continuar vivint fent que el dolor present es vagi esvaint fins arribar al punt de col·locar-lo a un lloc on, tot i no oblidar-lo, no faci mal.

Tot  i que jo he passat per situacions personals que m’han provocat tot el que acabo d’escriure, aquesta vegada no escric per jo, sinó per una amiga, a qui la societat actual, amb el seu nivell de crisi i corrupció econòmica, l’ha deixada sense els seus pares. Dues persones que no han pogut suportar veure’s com s’anaven ofegant a poc a poc i han decidit que era millor deixar de caminar en aquest món.  Una decisió valenta? Una decisió necessària? Una decisió justificada?

Jo no vull ni puc jutjar a ningú, però sé que la meva amiga estarà temps a refer la seva vida, així que valgui aquest espai per enviar-li la força necessària per seguir endavant amb el seu dia a dia.

No més vides per motius de desnonament !!